7. La novel.la cortesa o novel·la artúrica

Les primeres mostres de novel·les, de mitjan segle XII i aparegudes a
França, tenen com a heroi o protagonista un cavaller i pertanyen a un
tipus de narracions que des dels inicis va ser denominada romans de
la matèria de Bretanya, ja que la seva acció sol desenvolupar-se a la
Gran Bretanya i a la Petita Bretanya (França). També reben el nom de
llibres del “cicle artúric”, per ser la cort del mític rei Artús, monarca
cristià i bo, el nucli a l’entorn del qual es van portar a terme les
aventures cavalleresques. Més abstractament, aquest gènere és
denominat roman courtois, “novel·la cortesa”.

Les més antigues narracions de la matèria de Bretanya estan escrites
en versos pariats de vuit síl·labes de rima consonant, tracten
assumptes situats en un ambient fantàstic, la trama fonamental és
amorosa o la realització d’una empresa de difícil consecució, en què
el protagonista o heroi ha de lluitar, normalment en solitari, vencent
obstacles i perills. En aconseguir els seus objectius, l’heroi assolirà un
prestigi social i la perfecció moral. L’heroi, a més, és un cavaller
bretó, més o menys vinculat a la cort del rei Artús.

Diferència amb els Cantars de gesta

Aquestes obres es diferencien dels cantars de gesta. Aquests són
narracions en vers, de rima assonant, tracten assumptes de guerra
contra els sarraïns, gairebé sempre en terres espanyoles o italianes i
no donen gaire importància a la dona, ni als aspectes amorosos. Els
autors d’aquestes obres són anónims. I com a punt fonamental en
aquesta distinció tenim el fet que la novel·la artúrica va ser
concebuda amb la finalitat de ser llegida, mentre que els cantars de
gesta eren transmesos de forma oral.

Les novel·les de l’antiguitat

Abans de l’aparició d’aquestes obres, sorgiren d’altres també en
francès i en apariats octosíl·labs rimats que tractaven assumptes
propis de l’epopeia clàssica grecollatina, fetes per ser llegides i que
eren traduccions d’obres llatines. Dues d’aquestes obres són el Roman de Thébes i el Roman d’Enéas.

Aquest terme roman s’utilitzava aleshores amb el significat de
“traducció”, és a dir, “obra llatina posada en llengua romanç”. Més
tard, la veu roman va passar a significar “narració”, traduïda o
original, escrita en versos francesos i, posteriorment, acabarà
significant novel·la ( roman, en francès, romanzo en italià). Tanmateix,
en espanyol i català, la paraula romanç s’utilitzava per designar
quelcom molt diferent- l’estrofa tradicional que forma el Romancer- fet pel qual, modernament, es va adoptar el terme novel·la- que en francès i italià s’utilitza per denominar una narració breu.

El cicle artúric

És molt possible que l’anomenada matèria de Bretanya degui alguns dels seus elements i dels seus motius a l’antiga tradició llegendària bretona o cèltica de la qual són pocs els documents i testimoniatges dignes de fe, anteriors a l’aparició de les primeres obres cultes d’aquell gènere. S’han analitzat una sèrie d’indicis que fan suposar que el nucli d’alguns dels seus temes i el nom de diversos personatges novel·lescos ja existien en ambients cèltics.

Independentment d’aquest fet, el punt de partença del cicle artúric el constitueix una obra en llatí de Godofred de Monmouth, La història dels reis de Bretanya, escrita en 1136 en què ja el rei Artús apareix victoriós.

El 1555 el poeta Rober Wace va traduir l’obra de Monmouth al francès en pariats octosíl·labs, traducció coneguda amb el nom de Roman de Brut, en què, com a element afegit, es fa referència a la table ronde o “taula rodona” on seien els cavallers de la cort del rei Artús.

El rei Artús apareix a la literatura com el monarca ideal. Tanmateix es desconeix si el personatge literari correspon a un personatge històric real. Si se sap amb certesa que no va haver-hi a Anglaterra cap rei amb aquest nom, per la qual cosa tot sembla indicar que la seva història prové de la mitologia celta o que s’ha construït a partir de la vida d’algun cabdill guerrer bretó.

Artús es casa amb Ginebra, una bella donzella de qui també s’enamora Lancelot. Assabentat Artús d’aquests amors il·legítims, condemna a la foguera la seva esposa. Lancelot, tanmateix, la salva i fuig amb ella a França. Artur persegueix els amants i, mentre és absent, el seu fill Mordred s’apodera del tron. En tornar, pare i fill s’enfronten i moren ambdós.

Com a personatge mític, el rei Artús ha passat a la iconografia popular com a símbol d’intel·ligència, honor i lleialtat, i el seu castell de Camelot, com a lloc idíl·lic en què regnen la pau i la justícia.

Les grans novel·les del segle XII

Tristany i Isolda

La llegenda per excel·lència del cicle artúric és la dels amors de Tristany i Isolda (Iseut). Ja al segle XII existí un Tristany perdut, l’autor del qual possiblement fou un tal La Chiève. El que avui dia coneixem és una mena d’obra de col·laboració, realitzada per diversos poetes, que narren els amors de Tristany i la bella Isolda. Aquest amor sorgeix en beure els dos joves, i per equivocació, un filtre màgic. Al final tots dos moriran a causa d’aquest amor impossible

Chrétien de Troyes

 En aquests temps va iniciar la carrera literària un gran escriptor de la zona francesa de la Xampanya. Es deia Chrétien de Troyes i va comencar la seva producció – que es pot datar tota entre els anys 1160 i 1190- adaptant obres dels clàssics, com Ovidi, del qual va traduir L’Ars Amandi o les faules de les Metamorfosis. També té com a obra de joventut una narració extreta de la llegenda de Tristany, esmentada anteriorment; però aquesta obra s’ha perdut. Chrétien de Troyes era un clergue que va escriure cinc novel·les sobre la “matèria de Bretanya” per encàrrec de les grans corts franceses. Aquestes novel·les, escrites en vers, tenen un ambient misteriós i una poètica de la meravella que provenen de les obres clàssiques que l’autor havia traduït en els inicis. Les faules mitològiques d’Ovidi o l’anàlisi psicològica dels estats d’amor del mateix autor llatí, són una mostra clara de les influències que va rebre. També sembla molt evident que la “matèria de Bretanya” li era ben coneguda a través de l’obra del Roman de Brut i que va cristianitzar, com a bon clergue, tot aquest material. Algunes de les seves novel·les són El cavaller del lleó, El

cavaller de la carreta i El conte del Graal.

Només apte pers curiosos...

Aquí us deixo la primera part d'un documental de la BBC sobre el mite del Rei Artús, què hi ha de llegenda i què de veritat? http://www.youtube.com/watch?v=xnkIRsfDQAk