A Itàlia, el renaixement caldria situar-lo entre la segona meitat del segle xiv i el segle xv. Anglaterra, en canvi, troba el seu renaixement, en tant que un viu sorgiment de la seva literatura nacional, en una època que per a la resta d’Europa és el barroc. Pel que fa a la península Ibèrica, parlar de renaixement sempre serà un acte de caritat i de bona voluntat.
En fi, deixem-nos d’escrúpols i repetim el que tot el món sap sobre el començament de l’edat moderna. Quan podem dir que acaba l’edat mitjana? Quin fet marca l’entrada en l’edat moderna?
Tres candidats, d’entrada, que no són necessàriament incompatibles entre si: la caiguda de Constantinoble, el 1453, que representa el final del que quedava realment de l’Imperi romà. La invenció de la imprenta, a mitjan segle xv. I els descobriments geogràfics i cosmogràfics, que van representar un colp que va trencar habituds i creences: de sobte, el món es va fer més ampli i més variat, i això constituïa una invitació a pensar les coses de nou, a la comparació de cultures i civilitzacions diferents. Els descobriments d’ultramar, a més, van afavorir el desenvolupament del comerç i del capitalisme, amb l’entrada de productes nous i de metalls preciosos.
Un altre fet fonamental: durant la primera meitat del segle xvi es produeix la Reforma, que marca la fi de la unitat religiosa de l’Occident europeu.
El segle xvi és també l’època en què culmina l’ humanisme que s’havia iniciat a la Itàlia de mitjan segle xiv. A més de recuperar textos clàssics que havien quedat completament oblidats i de posar-los en circulació, els humanistes es van esforçar a través de la crítica textual i de la comparació dels diversos manuscrits a restituir la forma i el sentit originals dels textos de l’antiguitat clàssica, que s’havien anat corrompent durant el procés de transmissió de l’edat mitjana.
El tracte amb els textos de l’antiguitat clàssica va aguditzar en els humanistes la consciència de la diversitat dels homes i de la singularitat de cada un i va proporcionar motius i idees per construir una alternativa al món medieval. La restitució de la cultura antiga obria perspectives noves. El món es podia corregir com es corregeix un text o un estil. Paral·lelament als descobriments geogràfics, amb l’humanisme apareix, o reapareix, un món nou.
Acostem-nos ara una mica a Shakespeare. A la segona meitat del segle xvi es produeix l’ascens d’Anglaterra com a nació en el conjunt europeu. Aquest ascens ve marcat per la derrota de l’Armada Invencible, per la separació de Roma, i per la constitució d’una potència comercial i marítima. L'ascens del capitalisme, la redistribució de les terres monàstiques, l'expansió de l'educació i l'afluència de noves riqueses, van permetre el progrés científic i una relativa llibertat de pensament.
Una de les filles d’Enric VIII, Isabel I, és qui dóna nom a l’època que ens ocupa, l’època Isabelina, el segle d’Or de la literatura anglesa. La nova reina accedí al tron el 1558, el mateix any que Anglaterra perdia l’últim territori continental. La situació heretada no era pas fàcil però Isabel va fer-se popular i imposar la seva autoritat. Instaurà un dispositiu polític molt eficaç “l’acte de supremacia”, que la va dur a ser el governant polític i religiós més temut d’Europa. Tot i els problemes interns ( no va acabar de resoldre el problema entre catòlics i anglicans), Isabel va convertir Anglaterra en un regne pròsper, culte i influent: va protegir la cultura i en va treure profit, sobretot, en la línia d’enfortir l’orgull i l’autoestima dels anglesos. En el teatre barroc, acostuma a passar que una bona part de la producció serveix el poder i fa propaganda de les seves idees. En el cas d’Isabel I, és la construcció de la Gran Bretanya, la futura Gran Bretanya que es veia superior a la resta dels competidors europeus.
El teatre Isabelí
Es diu que l’any 1560 fou quan el teatre anglès va conèixer les seves més grans transformacions i quan ser actor, va esdevenir, una professió reconeguda que donava per viure.
Autors i actors es van començar a constituir en companyies professionals, la qual cosa volia dir la garantia d’un lloc de treball i la constatació que els antics llocs de representació teatral ja no eren els adequats. Aquest fou un canvi molt important, el nou espai teatral.
Fins llavors, les obres de teatre es representaven en espais oberts, que es triaven segons les necessitats: els patis i les places públiques eren els llocs més comuns. Fou, però, en aquesta segona meitat del s. XVI que es van començar a construir els primers teatres. El primer a, Anglaterra, fiu The Red Lion, l’any 1567.
Vist des de fora, l’edifici teatral anglès té forma poligonal o rodona. Normalment el sostre no està cobert del tot, sinó que hi ha un celobert que serveix per il·luminar l’interior. Cal recordar que les representacions no es feien, com ara, al vespre, sinó que s’aprofitava la llum del dia i , aquesta il·luminava tant l’escena com l’espai dedicat al públic.
L’interior de l’edifici es dividia en dues grans parts, la dels actors i la del públic: la part dedicada als actors constava d’un escenari elevat, al centre, amb una trapa per fer aparicions, i un espai darrere l’escena que servia de camerinos i magatzem. Sovint, aquest espai privat tenia un pis superior amb balcó que donava a l’escenari, i els actors hi podien aparèixer. L’espai dels espectadors es dividia en tres costats que envoltaven l’escena, amb diferents pisos a cada costat. Normalment estava equipat amb files de bancs, encara que l’espectador també podia estar dret, segons el tipus d’entrada que hagués comprat ja que, als edificis teatrals, s’hi reunia la gent de totes les classes socials.
Tot i que les representacions es feien aprofitant la llum del sol, a vegades també s’utilitzaven làmpades d’espelmes. És per això que el teatre Isabelí quasi no utilitzava escenografia; primer perquè era cara i, segon perquè tampoc hauria destacat. Aquesta és la raó per la qual es troben tants textos on és el mateix diàleg que situa el lloc de l’acció. Se sap, però, que per canviar d’espai o de temps dins d’una obra s’utilitzava una altra tècnica: una actor creuava l’escena amb un cartell on s’escrivia el nom del nou espai o la data de l’escena següent. Per compensar la falta d’espectacularitat escenogràfica s’utilitzaven vestits llampants i molt acolorits.
En aquesta tipus de teatre més aviat sobre, la interpretació esdevenia essencial: havia de captar tota l’atenció del públic sense deixar-lo relaxar ni un moment. Si el públic s’avorria, apareixia el xivarri, els crits i els tomàquets. Així doncs, s’anava a una interpretació veloç amb moltes interpretacions, es buscava el contacte amb el públic, fent-lo còmplice. Els actors havien de ser veritables atletes. Els autors també havien d’adaptar-se a un ritme frenètic. El públic volia veure cada setmana una obra diferent i els autors els havien de complaure escrivint obres sense parar.
En L’època Isabelina va néixer, doncs, una nova situació teatral basada en la necessitat del teatre; un públic que hi anava normalment i unes companyies teatrals que s’hi guanyaven la vida. Els autors escriuen per guanyar-se el públic i, en funció del gustos del públic, trenquen amb els cànons del classicisme, que no tenia en compte els gustos del poble, i proposen formes i temes nous, passen d’un gènere a un altre amb facilitat, de la comèdia al drama i de la tragèdia a les situacions d’humor, escriuen monòlegs però també escenes amb molts personatges, grans parlaments per declamar i també escenes més íntimes.
Les representacions actuals de Shakespeare no solen fer justícia, crec, al seu teatre. L’enorme importància que es dóna en l’actualitat a l’escenografia potser és una mica gratuïta. No ens ajuda a entendre el text i ens fa més nosa que servei: ens distreu de la paraula.
Bé, exposades les característiques generals de l’inici de l’edat moderna, d’Anglaterra i del teatre isabelí, ja tenim el marc en què podem situar Shakespeare. Ja podem començar a parlar-ne. Per cert, qui era Shakespeare?
Un regalet ;-)
