7. La novel.la cortesa o novel·la artúrica

Les primeres mostres de novel·les, de mitjan segle XII i aparegudes a
França, tenen com a heroi o protagonista un cavaller i pertanyen a un
tipus de narracions que des dels inicis va ser denominada romans de
la matèria de Bretanya, ja que la seva acció sol desenvolupar-se a la
Gran Bretanya i a la Petita Bretanya (França). També reben el nom de
llibres del “cicle artúric”, per ser la cort del mític rei Artús, monarca
cristià i bo, el nucli a l’entorn del qual es van portar a terme les
aventures cavalleresques. Més abstractament, aquest gènere és
denominat roman courtois, “novel·la cortesa”.

Les més antigues narracions de la matèria de Bretanya estan escrites
en versos pariats de vuit síl·labes de rima consonant, tracten
assumptes situats en un ambient fantàstic, la trama fonamental és
amorosa o la realització d’una empresa de difícil consecució, en què
el protagonista o heroi ha de lluitar, normalment en solitari, vencent
obstacles i perills. En aconseguir els seus objectius, l’heroi assolirà un
prestigi social i la perfecció moral. L’heroi, a més, és un cavaller
bretó, més o menys vinculat a la cort del rei Artús.

Diferència amb els Cantars de gesta

Aquestes obres es diferencien dels cantars de gesta. Aquests són
narracions en vers, de rima assonant, tracten assumptes de guerra
contra els sarraïns, gairebé sempre en terres espanyoles o italianes i
no donen gaire importància a la dona, ni als aspectes amorosos. Els
autors d’aquestes obres són anónims. I com a punt fonamental en
aquesta distinció tenim el fet que la novel·la artúrica va ser
concebuda amb la finalitat de ser llegida, mentre que els cantars de
gesta eren transmesos de forma oral.

Les novel·les de l’antiguitat

Abans de l’aparició d’aquestes obres, sorgiren d’altres també en
francès i en apariats octosíl·labs rimats que tractaven assumptes
propis de l’epopeia clàssica grecollatina, fetes per ser llegides i que
eren traduccions d’obres llatines. Dues d’aquestes obres són el Roman de Thébes i el Roman d’Enéas.

Aquest terme roman s’utilitzava aleshores amb el significat de
“traducció”, és a dir, “obra llatina posada en llengua romanç”. Més
tard, la veu roman va passar a significar “narració”, traduïda o
original, escrita en versos francesos i, posteriorment, acabarà
significant novel·la ( roman, en francès, romanzo en italià). Tanmateix,
en espanyol i català, la paraula romanç s’utilitzava per designar
quelcom molt diferent- l’estrofa tradicional que forma el Romancer- fet pel qual, modernament, es va adoptar el terme novel·la- que en francès i italià s’utilitza per denominar una narració breu.

El cicle artúric

És molt possible que l’anomenada matèria de Bretanya degui alguns dels seus elements i dels seus motius a l’antiga tradició llegendària bretona o cèltica de la qual són pocs els documents i testimoniatges dignes de fe, anteriors a l’aparició de les primeres obres cultes d’aquell gènere. S’han analitzat una sèrie d’indicis que fan suposar que el nucli d’alguns dels seus temes i el nom de diversos personatges novel·lescos ja existien en ambients cèltics.

Independentment d’aquest fet, el punt de partença del cicle artúric el constitueix una obra en llatí de Godofred de Monmouth, La història dels reis de Bretanya, escrita en 1136 en què ja el rei Artús apareix victoriós.

El 1555 el poeta Rober Wace va traduir l’obra de Monmouth al francès en pariats octosíl·labs, traducció coneguda amb el nom de Roman de Brut, en què, com a element afegit, es fa referència a la table ronde o “taula rodona” on seien els cavallers de la cort del rei Artús.

El rei Artús apareix a la literatura com el monarca ideal. Tanmateix es desconeix si el personatge literari correspon a un personatge històric real. Si se sap amb certesa que no va haver-hi a Anglaterra cap rei amb aquest nom, per la qual cosa tot sembla indicar que la seva història prové de la mitologia celta o que s’ha construït a partir de la vida d’algun cabdill guerrer bretó.

Artús es casa amb Ginebra, una bella donzella de qui també s’enamora Lancelot. Assabentat Artús d’aquests amors il·legítims, condemna a la foguera la seva esposa. Lancelot, tanmateix, la salva i fuig amb ella a França. Artur persegueix els amants i, mentre és absent, el seu fill Mordred s’apodera del tron. En tornar, pare i fill s’enfronten i moren ambdós.

Com a personatge mític, el rei Artús ha passat a la iconografia popular com a símbol d’intel·ligència, honor i lleialtat, i el seu castell de Camelot, com a lloc idíl·lic en què regnen la pau i la justícia.

Les grans novel·les del segle XII

Tristany i Isolda

La llegenda per excel·lència del cicle artúric és la dels amors de Tristany i Isolda (Iseut). Ja al segle XII existí un Tristany perdut, l’autor del qual possiblement fou un tal La Chiève. El que avui dia coneixem és una mena d’obra de col·laboració, realitzada per diversos poetes, que narren els amors de Tristany i la bella Isolda. Aquest amor sorgeix en beure els dos joves, i per equivocació, un filtre màgic. Al final tots dos moriran a causa d’aquest amor impossible

Chrétien de Troyes

 En aquests temps va iniciar la carrera literària un gran escriptor de la zona francesa de la Xampanya. Es deia Chrétien de Troyes i va comencar la seva producció – que es pot datar tota entre els anys 1160 i 1190- adaptant obres dels clàssics, com Ovidi, del qual va traduir L’Ars Amandi o les faules de les Metamorfosis. També té com a obra de joventut una narració extreta de la llegenda de Tristany, esmentada anteriorment; però aquesta obra s’ha perdut. Chrétien de Troyes era un clergue que va escriure cinc novel·les sobre la “matèria de Bretanya” per encàrrec de les grans corts franceses. Aquestes novel·les, escrites en vers, tenen un ambient misteriós i una poètica de la meravella que provenen de les obres clàssiques que l’autor havia traduït en els inicis. Les faules mitològiques d’Ovidi o l’anàlisi psicològica dels estats d’amor del mateix autor llatí, són una mostra clara de les influències que va rebre. També sembla molt evident que la “matèria de Bretanya” li era ben coneguda a través de l’obra del Roman de Brut i que va cristianitzar, com a bon clergue, tot aquest material. Algunes de les seves novel·les són El cavaller del lleó, El

cavaller de la carreta i El conte del Graal.

Només apte pers curiosos...

Aquí us deixo la primera part d'un documental de la BBC sobre el mite del Rei Artús, què hi ha de llegenda i què de veritat? http://www.youtube.com/watch?v=xnkIRsfDQAk

8. Els cantars de Gesta

Cantars de Gesta

Les cançons de gesta són poemes narratius medievals en llengua romànica, centrats en fets històrics amb gran profusió d'elements llegendaris, els quals, en alguns casos, arriben a dominar. Els cantars de gesta són hereus dels poemes èpics de la literatura clàssica, però, evidentment, estan adaptats a les característiques socials i culturals de l'edat mitjana.

La cançó de gesta era divulgada pels joglars ambulants que recitaven o cantaven davant tota mena de públics, des dels elevats de corts i castells fins als heterogenis de fires o peregrinacions. Principalment se centrava en moments gloriosos o en personatges famosos del passat d'un país i, així, esdevenia el que es podria anomenar història del poble, en la qual té cabuda la fantasia, la imaginació i, fins i tot, la deformació de la realitat, normalment producte de la llegenda. Al costat de la tasca dels historiadors més o menys erudits que refeien el passat en llibres cultes en llatí, les cançons de gesta pretenien d'informar una gran massa emotivament sobre aquest passat. Com és natural, tota cançó de gesta té un autor primer, bé que una característica del gènere és la seua evolució d'acord amb els canvis de gustos del públic. Però la personalitat de l'autor resta sempre amagada. Això justifica el caràcter popular de les cançons de gesta primitives i algunes peculiaritats del seu estil: l'acció lineal, les volgudes repeticions de versos o sèries de versos, la interpel·lació joglaresca al públic, la manca d'artificis retòrics, etc.

Molt divulgades ja les cançons de gesta, en el pas del segle XII al XIII aparegueren escriptors de formació literària culta, i que solien signar, els quals refongueren els vells temes. En aquesta etapa, el gènere, evidentment influït per la novel·la, anà convertint-se en un tipus de literatura destinat a la lectura, moment que correspon al de la seua transcripció en manuscrits més luxosos, a vegades bellament ornamentats i miniats.

En llengua francesa han estat conservades un centenar de cançons de gesta. La Chanson de Roland és la més important i potser la més antiga. En castellà s’ha conservat el Cantar de Mio Cid. La resta de l'epopeia castellana s'ha perdut, però es conserva en gran part prosificada en cròniques, fins a tal punt, que de vegades pot ésser reconstruïda, com s'esdevé amb el Cantar de los infantes de Salas, i perviu encara en la tradició del romancer.

A Catalunya, semblantment, els estudis iniciats per Manuel de Montoliu i seguits per Ferran Soldevila i Miquel Coll i Alentorn van intentar provar l’existència d’una epopeia catalana, de la qual no resta cap rastre en forma original, però que s’ha pogut reconstruir mínimament gràcies a haver estat prosificada en les cròniques de Jaume I, de Bernat Desclot i de Ramon Muntaner. Sembla que algunes d'aquestes cançons devien ser una mena de reportatges en vers, impulsats per la casa reial o per informar al poble dels detalls emotius de les grans empreses bèl·liques o per preparar políticament un ambient.

Els cantars de gesta i la història

El nucli de tot cantar de gesta és un moment històric, més o menys evident, més o menys vertader. Esdeveniments i personatges històrics es mesclen, amb naturalitat, amb fets alterats o inventats i amb personatges de ficció. Per exemple, en la Chanson de Roland, Carlemany i la derrota de Roncesvalls conviuen amb el fantàstic món sarraí. Però a pesar del seu nucli històric, l'epopeia no pot considerar-se com a document històric a causa de la falsedat, intencionada o no, d'algunes dades. La història es mescla amb la llegenda, es dramatitza; s'exalten els actes dels herois reals o imaginaris així com les infàmies de l'enemic, perquè l'epopeia és un vidre d'augment. Hi ha, per tant, un doble pla, el de la història, o siga la «veritat» del que va ocórrer, però que es representa no com una crònica, sinó com a llegenda heroica on té cabuda la fantasia, els anacronismes i la intenció de presentar uns fets ocorreguts en els segles VIII, IX o X amb la mentalitat de diversos segles després, és a dir, actualitzant-los. Aquestes deformacions de la realitat interessen en gran manera per a descobrir quan i per què es van incorporar al tema original.

És durant els segles XII i XIII quan es redacten els cantars de gesta francesos més importants. Coincideix amb el moment en què una societat guerrera molt jerarquitzada pren consciència d'ella mateixa i vol veure's reflectida en els seus avantpassats heroics. D’altra banda, la proliferació de relíquies d'herois èpics a santuaris i monestirs, així com el culte a sants guerrers va poder contribuir a la redacció de les gestes d'aquests herois que circulaven en cant i en llegendes, però presentant actituds i problemes d'aquell moment. En molts dels cantars de gesta es descriu la guerra dels reis i els nobles guerrers francs contra els pagans amb una inspiració eticoreligiosa que reflecteix un esperit de croada, això és, de guerra i aniquilació de l'infidel. Altres són el testimoni dels greus conflictes entre política i dret que van pertorbar l'occident europeu i, sobretot, el sistema feudal francés dels segles XI i XII. Però en tots es lloa i impulsa la fidelitat al rei o al senyor, encara que a vegades es critique durament la injustícia i debilitat d'alguns reis. Aquesta exactitud i veracitat respecte a la vida de la societat franca contrasta amb la fantasia i inversemblança en la descripció del món dels sarraïns.

La Chansond de Roland

La Cançó de Roland és la més antiga de les cançons de gesta franceses conservades. Narra el fet que Carlemany, incapaç de prendre la ciutat de Saragossa després de set anys de guerra, fa tractes amb el rei àrab Marsili, i envia com a emissari Ganeló. Aquest, que odia Roland, nebot de Carlemany, trama amb els sarraïns una emboscada en la retirada de l’exèrcit franc, en la qual n’és atacada la rereguarda. Hi moren, lluitant valerosament, Roland i els pars de França, i molts cristians. Més tard, es descobreix la traïció de Ganeló, que és jutjat i esquarterat, i Carlemany desfà les forces sarraïnes de Marsili.

Les línies generals de la narració i alguns personatges es fan ressò d’una realitat històrica llunyana. Tres segles abans, el 778, hi va haver una batalla a Roncesvalls, al Pirineu navarrés, on la rereguarda d’un exèrcit de Carlemany va ser desfeta per l’atac dels bascos. El record d’aquest fet es va anar ampliant i modificant amb elements populars i erudits, i s’hi van introduir personatges inventats, fins a constituir un relat llegendari que un escriptor va convertir en la Cançó de Roland que avui podem llegir. Aquesta obra impressiona pel dramatisme i el to èpic dels episodis centrals.

9. La poesia dels Trobadors

La poesia trobadoresca i la literatura catalana

Al mateix temps que Jaume I i Bernat Desclot redactaven les seues cròniques, o que Ramon Llull escrivia en català sobre tots els àmbits del saber medieval, autors com Guillem de Cabestany, Guillem de Berguedà o Cerverí de Girona componien la seua obra poètica en occità. Aquesta diglòssia literària en romanç –una llengua per a la prosa i una altra per al vers- segurament no era percebuda com una anomalia pels seus protagonistes. Hem de tenir en compte que el català i l’occità són dues llengües molt semblants i que hi havia una comunitat cultural entre Catalunya i Occitània. De fet, la idea d’un imperi catalanooccità es va mantenir vigent fins a la renúncia explícita de Jaume I al tractat de Corbeil (1256). Finalment, el gran prestigi de la lírica trobadoresca va fer que els laics catalans foren els primers no occitans a adoptar la tradició trobadoresca, tant pel que fa als temes i formes poètics com pel que fa a la llengua.

Trobadors i joglars

La poesia trobadoresca és la primera lírica culta europea en llengua vulgar. Estava composta sempre de lletra i música; no era feta per a ser llegida individualment, ni recitada davant d’un públic, sinó per a ser cantada.

Es dóna el nom de trobador a l’autor de composicions versificades en vulgar, en oposició al poeta, que era el qui versificava en llatí. Els poemes i la música dels trobadors eren difosos pels joglars. La poesia trobadoresca té els seus orígens als països de llengua d’Oc (Occitània); a conseqüència del seu prestigi es va estendre més enllà de les seues fronteres lingüístiques. Durant el segle XII, des d’Itàlia fins a Anglaterra, tots els poetes s’esforçaven a escriure en provençal o a imitar els trobadors.

La concepció de l’amor

Contra el que se sol creure, la poesia trobadoresca no sempre gira entorn de l’amor. Ara, és l’especial tractament d’aquest tema el que la singularitza històricament. I així, es parla d’amor cortés per a referir-se a la ideologia amorosa que caracteritza aquesta poesia. L’amor cortés instaura el desig com a valor en ell mateix. Per això sempre hi sol haver una distància respecte a l’objecte amat, perquè el desig es puga així perpetuar. Aquest amor implica la consideració de la dona com a ésser excel.lent, dotat de qualitats estètiques i morals i, també, de poder. L’enamorat se situa, per tant, en la posició de suplicant i la dama té el poder d’atorgar o no el favor que el poeta demana. Aquesta concepció de l’amor reprodueix els esquemes mentals de la societat feudal europea: la dama serà considerada el senyor del poeta, i aquest es declararà el seu vassall. L’amor adquireix un caràcter ennoblidor i distintiu, gràcies al lliure sotmetiment a la voluntat d’una dama i al refrenament dels instints mascles més primaris. Amb l’amor cortés els laics es van crear una cultura pròpia entorn de l’amor enfront dels clergues, per als quals l’amor cortés únicament podia ser amor il.lícit o luxúria.

Els gèneres de la poesia trobadoresca

La poesia trobadoresca ofereix una extensa gamma de gèneres. Els més importants són la cançó, el poema amorós per excel.lència, el plany, cant de tristesa per la desaparició d’una persona, i el sirventés, poema de sàtira i de burla.

Els trobadors catalans.

Els trobadors catalans més destacats dels segles XII i XIII són Guillem de Cabestany (principis del XIII), Guillem de Berguedà (primera meitat del XIII) i Cerverí de Girona (segona meitat del XIII).

Guillem de Cabestany és conegut sobretot per la llegenda que se li atribueix. Enamorat i correspost per la dama del castell, els dos enamorats són descoberts pel marit, que mata Guillem i ofereix el seu cor com a menjar a la seua estimada. Quan ella s’assabenta, se suïcida. El seu poema més cèlebre és la cançó Lo dous cossire, que descriu l’estat d’inquietud de l’enamorat davant la conducta ambigua i distant de l’amada.

http://lletra.uoc.edu/especials/folch/cabestany.htm

Guillem de Berguedà, bel.licós i agressiu, va tenir una existència molt agitada, envoltada d’amors il.lícits i dedicada a combatre els seus veïns. Els seus poemes en són un complement il.lustratiu. Això explica fàcilment que la major part de la seua obra poètica estiga formada per cicles de sirventesos. Si com a guerrer combatia els seus enemics, com a escriptor els denigrava i els calumniava. Un dels poemes més extraordinaris de Guillem de Berguedà és el plany dedicat a Ponç de Mataplana, després que aquest va morir lluitant contra els sarraïns. Guillem de Berguedà confessa haver mentit quan l’havia insultat en uns sirventesos. El to sincer, i el sentiment que es desprén de tot el poema, en fan una de les obres més perfectes de la lírica provençal.

http://lletra.uoc.edu/especials/folch/bergueda.htm

http://www.mallorcaweb.com/magpoesia/poesiaaltres/provencal.html

Cerverí de Girona escriu a les acaballes del moviment poètic dels trobadors. Amb cent vint poemes, és el trobador amb més obra conservada. Cerverí va dominar una gran varietat de recursos formals i, al mateix temps, va saber imprimir a les seues composicions una nota personal, transformant uns continguts que s’havien mantingut invariables durant més de dos-cents anys. Els seus versos es fan ressò del canvi de mentalitat que començava a produir-se en el seu temps, a causa de l’esgotament dels ideals de l’època feudal. D’aquí que bona part de la seua obra tinga un caràcter moralitzador.

http://lletra.uoc.edu/especials/folch/cerveri.htm

Per saber-ne més:  http://www.xtec.es/~malons22/trobadors/trobadors.htm

9.1. Bernat de Ventadorn

Can vei la lauzeta mover

I.Can vei la lauzeta mover

de joi sas alas contra.l rai,
que s'oblid' e.s laissa chazer
per la doussor c'al cor li vai,
ai! tan grans enveya m'en ve
de cui qu'eu veya jauzion,
meravilhas ai, car desse
lo cor de desirer no.m fon.

II.Ai las! tan cuidava saber
d'amor, e tan petit en sai,
car eu d'amar no.m posc tener
celeis don ja pro non aurai.
Tout m'a mo cor, e tout m'a me,
e se mezeis e tot lo mon;
e can se.m tolc, no.m laisset re
mas dezirer e cor volon.

III.Anc non agui de me poder
ni no fui meus de l'or' en sai
que.m laisset en sos olhs vezer
en un miralh que mout me plai.
Miralhs, pus me mirei en te,
m'an mort li sospir de preon,
c'aissi.m perdei com perdet se
lo bels Narcisus en la fon.

I.                   Quan veig l'alosa moure les ales d'alegria contra el raig (del sol), i que es desmaia i es deixa caure per la dolçor que li envaeix el cor, ai! quina enveja més gran que em ve de tothom que veig alegre!; estic meravellat que tot d'una el cor no se'm fongui de desig.

II.                Ai las! em creia saber tant de amor, i en sé tan poc!, car no puc estar-me d'amar aquella de qui no obrindré cap favor. M'ha robat el cor, i el meu ésser i tot el món, i finalment m'ha privat d'ella mateixa, i quan me'n va privar, no em deixà res, sinó el desig i el cor assedegat.

III.             Ja no he tingut poder sobre mi, i ja no he estat meu, des del moment que ella em deixà mirar en els seus ulls, en un mirall que em plagué molt. Mirall, des que m'he mirat en tu, em maten sospirs profunds: m'he perdut com es perdé el bell Narcís a la font.

10. El món medieval en un llibre: Divina Comèdia

La Divina Comèdia: Un vídeo amb imatges molts suggerents del viatge

Context històric i dades biogràfiques

Els segles xii i xiv formen el temps dels comuni. El comune, a Itàlia, era la ciutat emancipada, tant de l’autoritat feudal com de l’eclesiàstica. Representava, per tant, un poder pròpiament civil. Les ciutats, enquadrades dins l’Imperi però governades pels gremis, s’havien convertit en nuclis densos de població dedicats a la indústria i al comerç. En elles, una nova classe social, la burgesia, aixeca els seus edificis emblemàtics: palaus municipals, catedrals, seus gremials…

El paisatge polític de Florència, la ciutat on va nàixer Dante el 1265, era difícil. Hi havia dos grans partits: els gibeŀlins, partidaris de l’emperador, i els güelfs, partidaris del papat. La lluita entre aquests bàndols va portar a un predomini altern.

A finals de segle, els güelfs es van dividir en dues faccions, agrupades cadascuna entorn d’una família poderosa. Els güelfs negres, encapçalats pels Donati, membres de la noblesa florentina, favorables al papa Bonifaci viii, que somiava amb una Florència com a feu pontifical; i els güelfs blancs, agrupats entorn els Cerchi, rics comerciants i banquers, defensors de la independència i dels furs de la ciutat. Simplificant, podríem dir que s’enfrontaven el partit dels nobles i clericals contra els demòcrates-burgesos. És en aquests anys quan Dante participa activament en la política florentina: s’oposa a les pretensions papals i a les dels seus aliats francesos, arriba a ocupar el càrrec de prior de la ciutat durant dos mesos i viatja com a ambaixador a Roma. Durant la seua absència, els negres fan un colp d’estat i el condemnen a l’exili. Dante no tornarà mai a la seua ciutat. Va morir a Ravenna, el 1321, on és soterrat.

La Divina Comèdia

La Divina Comèdia consta de tres parts (Infern, Purgatori i Paradís) i relata el viatge imaginari de Dante a aquests tres regnes d’ultratomba. En el camí és acompanyat pel poeta Virgili en el seu viatge per l’Infern i el Purgatori. Virgili personifica la raó humana i representa la filosofia i l’autoritat temporal de l’Imperi. Beatriu, que al seu torn personifica la revelació, la teologia i l’autoritat espiritual de l’Església, el guia pel paradís. Aquestes idees són exposades al·legòricament en el poema com un llarg viatge que fa Dant (personificació de la humanitat) a través dels nou cercles de l'infern (on entra en contacte amb els condemnats, agrupats segons la mena de pecat i sotmesos a turments diversos, relacionats per oposició —contrapasso— amb el pecat comès), dels dos replans de l'avantpurgatori i dels set cercles del purgatori (on troba els personatges que es purifiquen, distribuïts segons les determinants psicològiques de llurs faltes). Fa tot aquest camí guiat per Virgili, que desapareix en arribar al paradís, on és substituït per Beatriu, que l'acompanya en el seu recorregut pels nou cels del paradís.

La Divina Comèdia de Dante és l’obra culminant de la literatura medieval europea. Constitueix una síntesi aconseguida i sorprenent entre el saber del seu temps (escolàstica i mística, antiguitat clàssica i cristianisme, el món de l’amor cortés i del saber escolar) i la seua aventura existencial. L’art de Dante és ben peculiar. Homer, Virgili i Milton descriuen l’Infern, però no són ells els qui hi baixen. Dante, en canvi, és un dels personatges de la Comèdia i hi exposa la seua peripècia espiritual. La Comèdia és, així, un poema del jo que es justifica, en què trobem anunciada la consciència individual moderna.

La Divina Comèdia ens ofereix una sorprenent i extraordinària visió del món anterior i coetani del poeta. Per tot això, podem qualificar-la com la gran enciclopèdia del saber (filosòfic, teològic, religiós, històric, social, cultural, científic…) de la humanitat medieval. De més a més, pel rigor en la seua construcció, per la seua amplitud temàtica i estilística, per la visió que ofereix del destí temporal i etern de l’home, la Divina Comèdia és una de les obres fonamentals de la literatura universal.

 L’Infern de la Divina Comèdia

Documental del Discovery Channel

Part I

Part II

En l’univers dantesc, l’Infern és un gran esvoranc situat al centre de la terra habitada, en forma d’embut o con invertit, l’eix del qual coincideix amb la ciutat santa de Jerusalem i el vèrtex amb el centre de la terra. Aquest antre està format per nou cercles, en forma descendent, en cadascun dels quals hi ha els diferents condemnats segons el grau de la seua culpa; com més avall són, més augmenta el seu dolor. En el cant xxxix de la primera part de la Comèdia, Dante explica com es va formar l’Infern: quan Déu va castigar els àngels rebels i va expulsar-los a la terra, per la banda de l’hemisferi nord o boreal, aquesta va recular espantada i es va formar un gran avenc al centre de la qual quedà encastat Llucifer. Sota els seus peus s’obre un llarg túnel que condueix a l’hemisferi austral i al final del qual hi ha la muntanya del Purgatori, formada per la terra que va desplaçar el rei de l’Infern en caure i obrir amb l’impacte l’abisme on es troba presoner. La muntanya del Purgatori és el símbol del penediment. A dalt de tot hi ha el Paradís, cap a on s’adrecen totes les ànimes, un cop purgats els seus pecats, per a ascendir al Cel. En el Paradís Dante retroba Beatriu, a qui pren per guia en substitució de Virgili, que retorna als Llimbs.

A la Comèdia la justícia de Déu té molt de justícia del cosmos. Hi ha unes lleis implacables i qui les transgredeix rep un càstig que té una estreta relació de semblança o de contraposició amb el pecat comés. Aquest principi, conegut com a contrapasso, estructura tant l’Infern com el Purgatori. A l’Infern, alguns exemples del contrapasso són: el càstig dels luxuriosos, transformats en ocells, ara emportats pel vent com abans ho havien estat per les seues passions, o el dels suïcides, convertits en arbres.

Dante troba les ànimes dels morts de tots els temps, i també dels seus contemporanis morts de feia poc. Aquests li parlen i ell coneix la sort que els ha tocat en la vida eterna. El que distingeix aquests morts de tots els altres en les descripcions de l’antiguitat i de l’edat mitjana és que la seua existència no ha disminuït, que els seus caràcters no han canviat ni han quedat privats d’individualitat després de la mort. Ben altrament, per a Dante sembla que el judici de Déu consisteix en la realització plena de la seua existència terrena, de manera que, després d’aquest judici, han esdevingut plenament ells mateixos. El càstig en l’Infern, per tant, no és una cosa nova, afegida, que suprimeix el caràcter de l’afectat i l’enfonsa en la multitud dels qui carreguen amb la mateixa falta, sinó que és una actualització de facultats que ja estaven contingudes en el seu caràcter terrenal i, per tant, una continuació i intensificació d’aquest

Canto XXVI de l'infern: Ulisses

11. Abans de llegir Tristany e Isolda

Una proposta de treball per acompanyar la lectura

http://www.edu365.cat/eso/muds/catala/lectures/tristany_isolda/index.htm

Pels lírics... La mort d'Isolda en l'òpera de Wagner, amb subtítols

11.1. Novel·la de cavalleries i Novel·la cavalleresca

A mitjan segle XII sorgeix a França un nou gènere literari que s’aparta de les tècniques orals dels joglars ( les anomenades Cançons de gesta) i es centra en les possibilitats narratives i estructurals que ofereix l’escriptura. Aquestes obres es llegien, normalment en veu alta, davant d’un auditori cortesà ( es tracta d’una literatura classista adreçada als nobles cavallers i als clergues integrats a la cort).

Els únics elements que aquest nou gènere mantindrà de la literatura èpica seran la forma versificada ( octosíl·lab apariat) i el protagonisme dels herois. Aquests herois i els fets dels quals són protagonistes seran, però, ficticis ( no pertanyen, per tant, a la història).

El tema bàsic dels anomenats romans cortesos serà el que s’anomena matèria de Bretanya: el rei Artús i els cavallers de la Taula Rodona. L’autor més conegut és Crétien de Troyes ( s. XII)

PRECEDENTS EN PROSA ( NOVEL·LA DE CAVALLERIES) : Tristany e Isolda

 Ja en el segle XIII, es va fer evident la incompatibilitat entre la forma versificada i la recerca d’un to versemblant: hi ha una voluntat cada vegada més marcada que la ficció sembli realitat històrica. Aquest tipus de novel·la, que la literatura castellana anomenarà de caballerías té un rerefons fantàstic ( ús d’elements inversemblants com dracs, gegants, cavallers de força desmesurada...), se situa en una geografia exòtica i inexistent i en un temps intemporal.

Enfront de la literatura èpica, que s’identificava en un país concret, la novel·la de cavalleries o llibre de cavalleries té un caràcter més internacional ( com la literatura trobadoresca) perquè exposa els ideals de la classe cavalleresca i, alhora, supleix les mancances d’un estament cada vegada més qüestionat ( la cavalleria perd protagonisme en una societat dominada per una burgesia comercial més pacífica).

 http://ca.wikipedia.org/wiki/Novel%C2%B7la_de_cavalleries

LA NOVEL·LA CAVALLERESCA : Tirant Lo Blanch

És un gènere narratiu un prosa, amb un heroi de ficció. Aquest heroi és un cavaller errant, a la recerca d’aventures, que personifica l’ideal cavalleresc i que té com a principals qualitats la fidelitat, el menyspreu al sofriment i a la mort i l’anhel de glòria. És defensor a ultrança no només de la fe, del seu senyor i de la seva dama sinó també de les vídues, de les donzelles, dels orfes i dels febles. Destaca també per la seva magnanimitat ( gran valor) davant el vençut, l’indefens i l’humiliat.

Com a diferències bàsiques entre les novel·les de cavalleries o llibres de cavalleries tradicionals ( Tristany e Isolda) i les novel·les cavalleresques catalana ( Torant lo Blanch i Curial e Güelfa) hem d’esmentar:

·         Els protagonistes no són cavallers que visquin en un passat llunyà, sinó de l’època en què les novel·les van ser escrites.

·         Aquests cavallers realitzen empreses en les quals hauria pogut participar qualsevol cavaller del seu temps.

·         Se situen en una geografia real i coneguda ( fins i tot a vegades s’esmenten personatges històrics de l’època).

·         Són herois forts i valents, però sense arribar a l’exageració fabulosa  ( són valents i forts, però dins d’una mesura humana).

·         Els obstacles que han de vèncer no són mai fantàstics ( com en el món artúric), sinó de dimensions reals, fet que accentua la versemblança del relat.

·         La seva dsetressa no és deguda a cap filtre o poder màgic sinó a la seva valentia i astúcia.

http://ca.wikipedia.org/wiki/Novel%C2%B7la_cavalleresca

11.2. Recursos de joglar a "Tristany e Isolda"

Joseph Bédier va escriure aquesta obra l’any 1900 a partir dels manuscrits que s’han trobat i s’han conservat de les diferents versions de Tristany i Isolda, així que Bédier va haver de traduir en francès les versions que es coneixien i després les va cohesionar i d’aquella cohesió va sortit aquesta magnífica novel·la. Joseph Bédier va voler però que semblés que la seva obra estava explicada per un joglar del segle XII, com si l'hagués rescatada intacta d'aquells temps. Anem a veure com va aconseguir trasmetre aquest afecte:

Recursos dels joglars

1. Captatio benevolentia (captar el favor, l’atenció): és una forma de cortesia que utilitzaven els joglars o oradors al principi dels recitals per agafar confiança amb el públic, disculpant-se pels possibles errors a l’hora de narrar i per captar l’atenció del públic.

Tot i que en aquest exemple, no es produeix l’acte de disculpa del joglar. En aquest, bàsicament, el que fa és captar l’atenció del públic.

“Senyors, ¿us plau de sentir un bell conte d’amor i de mort? És de Tristany i d’Isolda la reina. Escolteu com amb gran joia, amb gran dol s’amaren, desprès ne moriren un mateix dia, ell per ella, ella per ell.” (Pàg.1)

2. El vocatiu “Senyors”: Utilitza la paraula senyors per captar l’atenció de l’auditori i per introduïr una explicació que només va dirigida als receptors i que el joglar ja sap.

“Senyors, era allí que temps era temps, amb gran alegria, el seu pare Rivalèn havia esposat Blancaflor. Però, ai las! Tristany ho ignorava. “ (Pàg.4)

“Senyors, es convé el narrador que vol plaure, d’evitar les contarelles massa llargues.” (Pàg.5)

3. Preguntes retòriques: el joglar es dirigeix al públic fent una pregunta retòrica. És a dir, que no espera una resposta si no que pretén tenir en tot moment el públic atent i per crear interés.

“¿D’on li venia aquella primera tendresa? “ (Pàg.4)

“Avait els enamorats moriran, si ningú no els socorra. ¿I qui doncs els socorrarà, si nó Brangiana? (Pàg.31)

4. Anticipació de la història: el joglar dóna una breu informació que succeirà, per crear interés, intriga a l’auditori.

“Els barons li diuen voluntat, i sobre tots els altres, com la història us ho assebentarà, el senescal Dinàs de Lidàn.”

“Com la història us assebentarà…” és un recurs d’anticipació dels joglars que fa més entretinguda la història, ja que dóna una explicació. (Pàg.5)

“Avait els enamorats moriran, si ningú no els socorra.” (Pàg.31)

Exemples:

“Senyors, es convé el narrador que vol plaure, d’evitar les contarelles massa llargues. La matèria d’aquest conte és tan bella i tant diversa: què se’n treuria, d’allargassar-la?… (Pàg.5)

Veiem un cas ben clar on el joglar decideix escurçar la història per no fer-la tant llarga i que resulti tant pesada.

…Jo diré, doncs, breument, com després d’haver anat força temps errívol per mars i terres, Rohalt el Fe-Tinent atracà a Cornualla, retrobà Tristany, i, fet veure al rei el carboncle que temps era temps ell havia donat a Blancaflor com un car present nuvial[...]”

El joglar parla en primera persona però acaba narrant la història altre cop en tercera persona. El narrador té un punt de vista intern i subjectiu a la vegada.

“I diré breument com Tristany, havent rebut del seu oncle les armes de cavaller, passà el mar amb l‘estol de Cornualla, es féu reconèixer dels antics vassalls del seu pare, desafià l’occidor de Rivalèn, l’occí i recuperà la seva terra. “ (Pàg. 6)

En aquest fragment, parla en primera persona i ho escurça a la seva manera. És una forma que tenien els joglars perquè la història no resultés tant monòtona i llarga.

“Ai lais!, aquest port era Weisefort, on jeia el Morholt, i llur dama era Isolda la Blonda. Ella sola, hàbil en filtres, podia salvar Tristany; però sola entre les dones volia la mort d’ell.” (Pàg.11)

“Ai las!” és una expressió del joglar que utilitza per lamentar-se i per fer encara interessant la història acompanyada d’una anticipació.

“I jo sé ben redir-vos-en els noms: Andret, Ganeló, Gondoine i Denoalèn; ara, el duc Andreet era, com Tristany, un nebot del rei Marc.” (Pàg.13)

En aquest fragment veiem un clar exemple de la subjectivitat que el joglar té cap als personatges. Ja que es posa a favor del bàndol dels enamorats.

“Doncs, sapigueu que el fugitiu del roig cabell trenat era Aguynguerran el Roig, el sinescal del rei d’Irlanda, i que cobejava Isolda la Blonda. Era covard…. “ (Pàg.16)

El joglar es dirigeix novament a l’auditori i fa una petita descripció d’un personatge que apareix nou a la història. És una manera diferent d’introduir un nou personatge futur contrincant.

“Els contaires retenen aquí que Brangiana no havia llençat al mar el flascó de vi d’herbes, no del tot escurat pels amants; sinó que al matí, després que la seva dama hagué entrat al seu torn en el llit del rei Marc, Brangiana abocà dins una copa el que restava del filtre, i la presentà als nuvis: que Marc en begué llargament i que Isolda llençà la seva part d’amagat. Però sapigueu, senyors, que aquests contaires han corromput la història i l’han falsejada. Si han imaginat aquesta mentida, és per falta de comprendre el meravellós amor que Marc portà sempre a la reina. Certes, com sentireu aviat, mai, malgrat l’angoixa, el turment i les terribles represàlies, Marc no pogué foragitar del seu cor Isolda ni Tristany: però sapigueu , senyors, que no havia begut el vi d’herbes. Ni metzina, ni sortilegi; només la tendra noblesa del seu cor li inspirà d’amar.” (p.25)

El joglar narra la seva pròpia versió i demostra un caràcter subjectiu. Contraposa l'opinió dels contaires que anteriorment han explicat la història a la seva manera. Explica que no va ser el filtre el fruit de l’amor de Marc per Isolda, si no per simple enamorament per part del Rei. I veiem altre vegada un clar exemple on el joglar es dirigeix a l’auditori.

“Avait els enamorats moriran, si ningú no els socorra. ¿I qui doncs els socorrarà, si nó Brangiana? (Pàg.31)