10. El món medieval en un llibre: Divina Comèdia

La Divina Comèdia: Un vídeo amb imatges molts suggerents del viatge

Context històric i dades biogràfiques

Els segles xii i xiv formen el temps dels comuni. El comune, a Itàlia, era la ciutat emancipada, tant de l’autoritat feudal com de l’eclesiàstica. Representava, per tant, un poder pròpiament civil. Les ciutats, enquadrades dins l’Imperi però governades pels gremis, s’havien convertit en nuclis densos de població dedicats a la indústria i al comerç. En elles, una nova classe social, la burgesia, aixeca els seus edificis emblemàtics: palaus municipals, catedrals, seus gremials…

El paisatge polític de Florència, la ciutat on va nàixer Dante el 1265, era difícil. Hi havia dos grans partits: els gibeŀlins, partidaris de l’emperador, i els güelfs, partidaris del papat. La lluita entre aquests bàndols va portar a un predomini altern.

A finals de segle, els güelfs es van dividir en dues faccions, agrupades cadascuna entorn d’una família poderosa. Els güelfs negres, encapçalats pels Donati, membres de la noblesa florentina, favorables al papa Bonifaci viii, que somiava amb una Florència com a feu pontifical; i els güelfs blancs, agrupats entorn els Cerchi, rics comerciants i banquers, defensors de la independència i dels furs de la ciutat. Simplificant, podríem dir que s’enfrontaven el partit dels nobles i clericals contra els demòcrates-burgesos. És en aquests anys quan Dante participa activament en la política florentina: s’oposa a les pretensions papals i a les dels seus aliats francesos, arriba a ocupar el càrrec de prior de la ciutat durant dos mesos i viatja com a ambaixador a Roma. Durant la seua absència, els negres fan un colp d’estat i el condemnen a l’exili. Dante no tornarà mai a la seua ciutat. Va morir a Ravenna, el 1321, on és soterrat.

La Divina Comèdia

La Divina Comèdia consta de tres parts (Infern, Purgatori i Paradís) i relata el viatge imaginari de Dante a aquests tres regnes d’ultratomba. En el camí és acompanyat pel poeta Virgili en el seu viatge per l’Infern i el Purgatori. Virgili personifica la raó humana i representa la filosofia i l’autoritat temporal de l’Imperi. Beatriu, que al seu torn personifica la revelació, la teologia i l’autoritat espiritual de l’Església, el guia pel paradís. Aquestes idees són exposades al·legòricament en el poema com un llarg viatge que fa Dant (personificació de la humanitat) a través dels nou cercles de l'infern (on entra en contacte amb els condemnats, agrupats segons la mena de pecat i sotmesos a turments diversos, relacionats per oposició —contrapasso— amb el pecat comès), dels dos replans de l'avantpurgatori i dels set cercles del purgatori (on troba els personatges que es purifiquen, distribuïts segons les determinants psicològiques de llurs faltes). Fa tot aquest camí guiat per Virgili, que desapareix en arribar al paradís, on és substituït per Beatriu, que l'acompanya en el seu recorregut pels nou cels del paradís.

La Divina Comèdia de Dante és l’obra culminant de la literatura medieval europea. Constitueix una síntesi aconseguida i sorprenent entre el saber del seu temps (escolàstica i mística, antiguitat clàssica i cristianisme, el món de l’amor cortés i del saber escolar) i la seua aventura existencial. L’art de Dante és ben peculiar. Homer, Virgili i Milton descriuen l’Infern, però no són ells els qui hi baixen. Dante, en canvi, és un dels personatges de la Comèdia i hi exposa la seua peripècia espiritual. La Comèdia és, així, un poema del jo que es justifica, en què trobem anunciada la consciència individual moderna.

La Divina Comèdia ens ofereix una sorprenent i extraordinària visió del món anterior i coetani del poeta. Per tot això, podem qualificar-la com la gran enciclopèdia del saber (filosòfic, teològic, religiós, històric, social, cultural, científic…) de la humanitat medieval. De més a més, pel rigor en la seua construcció, per la seua amplitud temàtica i estilística, per la visió que ofereix del destí temporal i etern de l’home, la Divina Comèdia és una de les obres fonamentals de la literatura universal.

 L’Infern de la Divina Comèdia

Documental del Discovery Channel

Part I

Part II

En l’univers dantesc, l’Infern és un gran esvoranc situat al centre de la terra habitada, en forma d’embut o con invertit, l’eix del qual coincideix amb la ciutat santa de Jerusalem i el vèrtex amb el centre de la terra. Aquest antre està format per nou cercles, en forma descendent, en cadascun dels quals hi ha els diferents condemnats segons el grau de la seua culpa; com més avall són, més augmenta el seu dolor. En el cant xxxix de la primera part de la Comèdia, Dante explica com es va formar l’Infern: quan Déu va castigar els àngels rebels i va expulsar-los a la terra, per la banda de l’hemisferi nord o boreal, aquesta va recular espantada i es va formar un gran avenc al centre de la qual quedà encastat Llucifer. Sota els seus peus s’obre un llarg túnel que condueix a l’hemisferi austral i al final del qual hi ha la muntanya del Purgatori, formada per la terra que va desplaçar el rei de l’Infern en caure i obrir amb l’impacte l’abisme on es troba presoner. La muntanya del Purgatori és el símbol del penediment. A dalt de tot hi ha el Paradís, cap a on s’adrecen totes les ànimes, un cop purgats els seus pecats, per a ascendir al Cel. En el Paradís Dante retroba Beatriu, a qui pren per guia en substitució de Virgili, que retorna als Llimbs.

A la Comèdia la justícia de Déu té molt de justícia del cosmos. Hi ha unes lleis implacables i qui les transgredeix rep un càstig que té una estreta relació de semblança o de contraposició amb el pecat comés. Aquest principi, conegut com a contrapasso, estructura tant l’Infern com el Purgatori. A l’Infern, alguns exemples del contrapasso són: el càstig dels luxuriosos, transformats en ocells, ara emportats pel vent com abans ho havien estat per les seues passions, o el dels suïcides, convertits en arbres.

Dante troba les ànimes dels morts de tots els temps, i també dels seus contemporanis morts de feia poc. Aquests li parlen i ell coneix la sort que els ha tocat en la vida eterna. El que distingeix aquests morts de tots els altres en les descripcions de l’antiguitat i de l’edat mitjana és que la seua existència no ha disminuït, que els seus caràcters no han canviat ni han quedat privats d’individualitat després de la mort. Ben altrament, per a Dante sembla que el judici de Déu consisteix en la realització plena de la seua existència terrena, de manera que, després d’aquest judici, han esdevingut plenament ells mateixos. El càstig en l’Infern, per tant, no és una cosa nova, afegida, que suprimeix el caràcter de l’afectat i l’enfonsa en la multitud dels qui carreguen amb la mateixa falta, sinó que és una actualització de facultats que ja estaven contingudes en el seu caràcter terrenal i, per tant, una continuació i intensificació d’aquest

Canto XXVI de l'infern: Ulisses