Literatura Universal

1. Programa de Literatura Universal de 1r. de Batxillerat

1r. Bloc

• Les arrels bíbliques i grecollatines de la literatura occidental. La Bíblia.

Èpica i teatre de la Grècia clàssica: Homer, Sòfocles, Aristòfanes.

Poesia llatina: Virgili, Horaci, Ovidi.

• Literatura medieval.

L'èpica medieval. La novel·la artúrica.

De la poesia trobadoresca al prerenaixement italià: Dante, Petrarca, Boccaccio.

2n. Bloc

• Del segle XVI al segle XVIII. El segle de les llums.

L’ humanisme renaixentista: Rabelais, Montaigne.

El teatre: Shakespeare, Molière, Goldoni.

Il·lustració i preromanticisme: Voltaire, Rousseau, Schiller, Goethe.

3r. Bloc

• El segle XIX. El romanticisme. El realisme.

La poesia: Keats, Hölderlin, Leopardi, Baudelaire.

La novel·la francesa: Stendhal, Balzac, Zola, Flaubert.

La novel·la russa: Puixkin, Tolstoi, Dostoievski.

La novel·la anglosaxona: Dickens, Stevenson, E. Brontë, H. James.

La literatura nord-americana i el naixement del conte: Poe, Melville, Conrad, Mark Twain.

• El segle XX. Els nous enfocaments de la literatura i les transformacions dels

gèneres literaris.

La poesia: Valéry, Rilke, T. S. Eliot, Pessoa, Kavafis.

La novel·la: Proust, Kafka, Joyce, T. Mann, Faulkner, V. Woolf.

El teatre: Ibsen, Txèkhov, Brecht, Beckett.


Lectures Obligatòries
•Joseph Bédier. Romanç de Tristany e Isolda. Ed. Quaderns Crema.
• William Shakesperare. Romeu i Julieta. Ed. 62, Educaula. Col. Les Eines, 39
• Goethe. Werther. Ed. Tusquets Editores
• Gustave Flaubert. Madamme Bobary. Ed. Proa, Col. Les Eines, 10
• Frank Kafka. La metamorfosi. Ed. Proa, Col. Les Eines, 66
• Antologia de la poesia universal. Ed. 62, Educaula, Col. Les Eines, 64

2. El mite en la formació dels poemes homèrics

http://laserpblanca.blogspot.com/

Introducció: els mites i la literatura grega

Els temes de l’antiga literatura imaginativa grega estan presos, quasi exclusivament, del tresor de llegendes i de tradicions mitològiques que des de temps immemorial conservava el poble heŀlè. La llegenda i el mite, per tant, constitueixen la font constant de la literatura grega. Per als grecs, el món de la mitologia contituïa una mena de prehistòria del seu país; aquells fets havien tingut lloc en un passat remot que un accident geogràfic, un monument, un culte tradicional o un llinatge unien amb el temps present. Alguns d’aquests mites tenien com a tema guerres llargues i terribles, com ara la del setge de Troia. D’altres relataven la història patètica i truculenta d’un llinatge, com ara la de Tebes, amb la biografia dramàtica d’Èdip i la fi dels seus fills Etòcles i Polinices i de la seua filla Antígona. Les aventures de Teseu i d’Hèracles (Hèrcules), les navegacions de Jasó i els seus amors amb Medea, i moltes altres invencions donaven als mites grecs una diversitat extraordinària. Al llarg d’uns vint-i-cinc segles tant la literatura com les arts plàstiques dels països europeus s’han inspirat en aquests mites i llegendes.

La mitologia grega comprén un gran nombre de relats molt diversos. D'origen popular i anònim, en un principi els mites es van transmetre sobretot per via oral. En alguns, els seus protagonistes són déus; en d’altres intervenen també humans, ben sovint dotats de qualitats, sobretot físiques, superiors a les dels seus semblants; tampoc no és estrany que hi apareguen éssers fabulosos i monstres. Normalment, les històries se situen en èpoques anteriors als temps històrics i els fets narrats no han succeït mai. Si en algun cas es pot observar un rerefons històric, la realitat no ha estat com se’ns conta, sinó que personatges i situacions apareixen engrandits i allunyats de l'experiència de l'home comú.

Com sol ocórrer en totes les mitologies, també la mitologia grega reflecteix una concepció del món. El mite, i això és l'important, era la forma a través de la qual un grec entenia la realitat. Amb imatges brillants, escenes espectaculars i aventures apassionants, els grecs expressaven tant realitats físiques (origen de l'Univers, moviment dels astres, fenòmens atmosfèrics, etc.) com elements antropològics (costums, tradicions folklòriques, cultes, actitud davant de la mort, etc.). El mite, per dir-ho així, venia a ser una metàfora i aquest caràcter és el que fa del mite un llenguatge universal, capaç de parlar als humans de totes les èpoques i de tots els països.

Els més antics monuments literaris que es conserven en llengua grega són dos extensos poemes èpics, la Ilíada i l’Odissea atribuïts a Homer. Ja des de l'antiguitat existiren dubtes sobre l'atribució d'aquests dos llargs poemes a un mateix autor, i a partir del s XVIII es convertiren en un problema per als investigadors, conegut com a qüestió homèrica. L'estudi de l'èpica com a poesia oral, l'evidència d'un influx oriental sobre tots dos llibres i el desxiframent del micènic apunten la possibilitat que es tractés del cap d'una escola poètica (és coneguda l'existència d'uns homèrides a Quios, un dels llocs que les fonts esmenten com a lloc de la seva naixença), que hauria aplegat material literari oral de diversa procedència refós en una primera composició, que es pot situar al segle VIII aC. Cal recordar, a més, que els poemes homèrics no van ser compostos per a un públic de lectors, sinó per a un auditori, la qual cosa explica certes de les seues diferències amb els llibres moderns, com la voluntat de donar a cada episodi la major claredat i el major dramatisme possible i de no confrondre els oients amb altres consideracions sense interés immediat en un punt concret.

La Ilíada

 

En La Ilíada l’heroïcitat d’una peça d’Aquiŀles s’oposa a totes les altres en la mesura en què no arriben a poder-se-li comparar: ningú no és tan heroi com ell. Però la seua heroïcitat s’oposa radicalment a la d’Hèctor, el gran heroi dels troians. Aquiŀles pertany al mite, a una època perduda per sempre en què tot era més gran, millor i més clarament definit. Hèctor, en canvi, no oblida el valor i la fama, però també té en compte les obligacions del guerrer amb tots els altres que viuen amb ell. Hèctor apareix en el poema humanitzat com a espòs i pare i és més modern que Aquil·les. Si Aquiŀles representa l’ideal pur de l’heroisme personal, Hèctor representa una adaptació nova d’aquest heroisme on apareix estretament vinculat al deure de l’individu respecte de la seua ciutat i la seua família.La Ilíada té per tema la llegenda de Troia, i se centra en la narració del setge d’aquesta ciutat per les tropes aquees o gregues. La llegenda fixava en deu llargs anys la duració d’aquesta campanya, però Homer ens la presenta en una de les seues últimes fases i en una sèrie d’episodis que van transcórrer en cinquanta-un dies. El poeta, que escriu per a un públic que ja coneix la llegenda, n’ha sintetitzat tot el dramatisme i sentit en uns fets, sens dubte imaginats per ell, que parteixen d’un conflicte moral i d’una explosió de passions. Des del moment que entren en joc la ira, el ressentiment, l’amor i l’orgull militar naix la veritat poètica i humana del setge de Troia i la seua veritat històrica o llegendària deixen d’interessar. El conflicte humà sorgeix quan Agamèmnon, cap de les forces gregues, obra injustament amb Aquiŀles, el millor dels seus guerrers, el qual es retira irritat a la seua tenda de campanya i contempla impassible com els seus reben durs colps de l’enemic. Aquiŀles és l’autèntic heroi de la Ilíada, precisament a causa de les seues crisis: la ira contra Agamèmnon i el furor que l’escomet quan el seu amic Pàtrocle mor a mans dels troians. Això l’incita a prendre novament les armes. Les dues passions d’Aquiŀles divideixen equillibradament el poema, carregat d’esdeveniments diversos, ple de descripcions bèŀliques i amb menció expressa dels guerrers que lluiten en els dos bàndols.

L'Odissea

L’acció de l’Odissea transcorre en quaranta-un dies, en els quals se sintetitzen deu anys d’aventures, o siga les navegacions d’Ulisses (en grec Odisseu), un dels capitans grecs de la guerra de Troia, que en acabar aquesta s’embarca per a tornar a Ítaca, la seua pàtria, i és víctima d’innombrables aventures i contratemps que en retarden el retorn. L’Odissea es divideix en tres parts principals: les indagacions de Telèmac, fill d’Ulisses, a la recerca del seu pare; les navegacions de l’heroi i la venjança que pren dels qui, durant la seua absència, pretenien casar-se amb Penèlope, la seua esposa. El sentiment de nostàlgia de la pàtria i la família llunyanes i inassequibles, i l’enginy viu i ràpid per a superar tota mena d’obstacles fan d’Ulisses un personatge inconfusible per la seua humanitat i la seua inteŀligència. El relat de les seues navegacions constitueix una sèrie d’aventures meravelloses, com les dels lotòfags, els lestrígons, Circe i, sobretot, la del cíclop Polifem, en les quals l’heroi venç amb la seua astúcia i prudència els poders dels déus adversos, de la màgia, del salvatgisme i de la maldat, i supera els més perillosos esculls de la geografia.

L’esperit heroic és la característica més notable de la Ilíada. Si la Ilíada és un poema de guerrers heroics, l’Odissea ho és de mariners experimentats. Aquí l’epopeia de les batalles sagnants es converteix en la noveŀla de les aventures i les peripècies. Hi persisteix el fons llegendari i la participació dels déus en l’acció, però s’hi introdueix un element decisiu i peculiar: la tradició marinera. Pot assenyalar-se que l’Odissea planteja una realitat i ens proposa un món més pròxim que el de la Ilíada. La novetat principal de l’Odissea està en la seua estructura més complexa, en la major adaptabilitat a aquesta de nivells provinents de tradicions literàries diverses; a més, sempre serà considerat més modern, més realista, l’heroi capaç d’adaptar-se a la situació més extraordinària i adversa que no l’heroi d’una peça. De tota manera, Ulisses és un heroi homèric genuí pel domini de si mateix davant del perill i que li fa posar en acció al mateix temps totes les seues facultats. El seu ànim el posa en situacions de perill mortal, que assaboreix amb el gust d’un expert.

Els poemes d’Homer insisteixen a recordar que la vida humana, a diferència de la dels déus, es troba enquadrada dins d’uns límits estrets. Però per això mateix es destaca l’obligació moral de treure’n el màxim partit, sense que això vulgui dir que els homes han d’assemblar-se als déus. Els herois homèrics donen per suposat que la seua missió és exercitar al límit les seues facultats humanes en l’acció; si així ho fan, la seua vida estarà a l’altura de tot el que s’exigeix a la seua responsabilitat i seran homes en el sentit més ple i genuí del terme. El seu convenciment és que, per ser la vida curta, han d’omplir-la de gestes. Les gestes personals constitueixen la meta de l’home. Aquesta meta s’ateny en la guerra, i per això l’heroi sap que la seva vida està destinada a ser curta. La urgència d’omplir la vida de gestes és la resposta heroica a qualsevol dubte sobre la petitesa de l’home en comparació amb els déus. En arriscar la vida, l’heroi demostra la seva estima per una cosa que la transcendeix, un ideal que els déus no poden tenir mai i que des d’un punt de vista humà té una noblesa de la que manquen les festes i els plaers dels déus.

L’obligació d’acomplir accions perilloses no ofereix recompensa fora de si mateixa. En l’altra vida els herois no troben una superviviència feliç i esplendorosa. Tots els homes arriben a la mateixa fi. Quan el cos del mort es crema, és cert que en sobreviu una ànima, però és una ànima opaca i sense forces. I no és que els herois grecs manquen sense més de recompensa després de la mort; el pitjor és que es troben exactament en el mateix cas dels homes que no han fet cap esforç per guanyar honor, i les tenebres en què es mouen no ofereixen cap compensació al món iŀluminat pel sol que han perdut. En aquest sentit les concepcions d’Homer són indiscutiblement pessimistes, quasi tràgiques.

Una de les característiques més atractives de l’estil d’Homer és l’ús dels símils, en què descriu el que veia entorn seu. En ells toca sovint temes de la vida corrent dels homes i de les dones. Les grans accions d’Homer no se n’ixen mai del seu escenari radiant, però el poeta sap suggerir discretament que no són les úniques coses que importen, i els dóna una perspectiva nova amb les seues incursions breus a altres plans de la realitat. El món poètic d’Homer és un microcosmos del seu món circundant i, a pesar de lligar-lo al passat la seua temàtica, aconsegueix introduir-hi quasi tots els aspectes de la vida que coneixia. És el primer poeta universal en el sentit que veia l’escenari de la vida com un tot i n’assenyalava tots els aspectes significatius.

• Enllaç on podreu seguir el camí d'Ulisses de retorn cap a Ítaca

http://www.xtec.es/~sgiralt/labyrinthus/flash/odissea.html

Dos poemes de Kavafis

TROIANS

Són els nostres, esforços de desventurats,
són els nostres esforços com els dels Troians.
Així que una mica d’èxit ens arriba,
així que ens redrecem una mica,
ja comencem a tenir coratge i belles esperances.

Però sempre surt alguna cosa que ens detura.
Aquil·les al fossat es dreça davant nostre
i a grans crits ens intimida.

Són els nostres esforços com els dels Troians.
creiem ardits que amb decisió i audàcia
canviarem l’animositat de la fortuna
i restem a fora per tal de combatre.

Més quan arriba el moment crític,
La decisió i l’audàcia ens abandonen;
la nostra ànima es torba, es paralitza;
i correm tot el llarg de les muralles
cercant la nostra salvació en la fuga.

No obstant és certa la nostra caiguda.
A dalt, als murs, ja s’inicia el plany.
Els records i els sentiments dels nostres dies ploren.

Amargament Príam i Hècuba ploren per nosaltres.

ÍTACA

Quan surts per fer el viatge cap a Ítaca,
has de pregar que el camí sigui llarg,
ple d'aventures, ple de coneixences.
Els Lestrígons i els Cíclops,
l'aïrat Posidó, no te n'esfereeixis:
són coses que en el teu camí no trobaràs,
no, mai, si el pensament se't manté alt, si una
emoció escollida
et toca l'esperit i el cos alhora.
Els Lestrígons i els Cíclops,
el feroç Posidó, mai no serà que els topis
si no els portes amb tu dins la teva ànima,
si no és la teva ànima que els dreça davant teu.

Has de pregar que el camí sigui llarg.
Que siguin moltes les matinades d'estiu
que, amb quina delectança, amb quina joia!
entraràs en un port que els teus ulls ignoraven;
que et puguis aturar en mercats fenicis
i comprar-hi les bones coses que s'hi exhibeixen,
corals i nacres, mabres i banussos
i delicats perfums de tota mena:
tanta abundor com puguis de perfums delicats;
que vagis a ciutats d'Egipte, a moltes,
per aprendre i aprendre dels que saben.

Sempre tingues al cor la idea d'Ítaca.
Has d'arribar-hi, és el teu destí.
Però no forcis gens la travessia.
És preferible que duri molts anys
i que ja siguis vell quan fondegis a l'illa,
ric de tot el que hauràs guanyat fent el camí,
sense esperar que t'hagi de dar riqueses Ítaca.

Ítaca t'ha donat el bell viatge.
Sense ella no hauries pas sortit cap a fer-lo.
Res més no té que et pugui ja donar.

I si la trobes pobra, no és que Ítaca t'hagi enganyat.
Savi com bé t'has fet, amb tanta experiència,
ja hauràs pogut comprendre què volen dir les Ítaques.

2.1. La Guerra de Troia.

El judici de Paris

Tot va començar amb la disputa de Zeus i Posidó per la Nereida Tetis, nimfa del mar. Tanmateix els dos germans van decidir donar-la a un mortal quan van saber per un oracle que el fill de Tetis seria més poderós que el seu pare. L'afortunat va ser Peleu, rei dels mirmídons. Tetis va sentir-se humiliada per l'elecció i el va rebutjar. L'única sortida de Peleu va ser, doncs, raptar-la. Així és que Peleu va amagar-se en una cova on solia anar la Nereida i, quan ella va entrar-hi, s'hi va llençar a sobre i la va subjectar. Per escapar-se'n, Tetis es va anar convertint successivament en foc, aigua, vent, tigre, lleó, serp, ocell i finalment en una sípia enorme que va deixar-lo tot empastifat de tinta. Com que Peleu no la va deixar anar ni un sol moment s'hi va haver de rendir i cedir al casament.

Les noces de Peleu i Tetis van ser les més sonades de totes les de l'Antiguitat: es van celebrar amb l'assistència de tots els déus olímpics, de les Nereides, germanes de Tetis, les Muses i els Centaures. Una deessa no va ser-hi convidada: Eris, la Discòrdia. Tot i així es va presentar al casament i, com a venjança, va llençar enmig de tothom una poma d'or amb la dedicatòria "per a la més bella". De seguida tres deesses van començar a barallar-se per la poma, creient cadascuna d'elles que era la mereixedora: Atena, Hera i Afrodita. Les tres va acudir a Zeus, el qual no va gosar pronunciar-se, sinó que per defugir el compromís de la tria, va decidir que, tractant-se d'un concurs de bellesa, el jutge hauria de ser l'home més bell de tots.

El designat va ser Paris, també anomenat Alexandre, fill de rei Príam de Troia. S'esqueia que Paris vivia com un pastor en el mont Ida, perquè un oracle, segons el qual Paris portaria la ruïna a Troia, havia persuadit els seus pares d'abandonar-lo en el mont Ida, prop de Troia. Tanmateix Zeus i Temis (la Justícia) havien determinat la guerra de Troia per destruir-la i per reduir la població excessiva de la Terra, i així Paris va ser salvat de la mort per fer complir els designis de Zeus. En efecte, uns pastors el van recollir i criar com a fill propi i, per tant, va créixer entre bous i vaques.

Hermes, seguint les ordres de Zeus, va conduir les tres rivals davant Paris, que es va quedar bocabadat davant les tres belleses que se li van aparéixer tot d'una. Però passat el primer moment d'estupefacció quan Hermes li explicà quina missió li havia encomanat Zeus, Paris va intentar treure tot el partit que pogués d'aquell do caigut del cel. Així és que -conta l'escriptor grec Llucià- va demanar veure les tres deesses nues i també per separat. Quan a cadascuna li va tocar el seu torn, provà de subornar el jutge amb una recompensa: Hera li va oferir convertir-lo en rei d'Europa i Asia, Atena fer-lo invencible en la batalla, i finalment Afrodita li prometé l'amor de la dona més formosa del món. Enlluernat per la seva promesa, Paris va escollir Afrodita com la més bella, atraient-se d'aquesta manera l'odi per sempre més d'Hera i Atena envers ell i envers la seva ciutat, Troia.

El rapte d'Hèlena

La dona més bonica resultà ser Hèlena, muller del rei Menelau d'Esparta. La mare d'Hèlena, Leda, s'havia casat amb Tindàreu, rei d'Esparta. Zeus, però, se'n va enamorar i s'hi va unir, sota la forma d'un cigne, el mateix dia que Tindàreu. D'aquest doble aparellament Leda va pondre dos ous; de l'un van néixer Hèlena i Pòl·lux, fills de Zeus; de l'altre, Clitemnestra i Càstor, engendrats per Tindàreu. Quan Hèlena va arribar a l'edat de casar-se, la fama de la seva bellesa va atraure una multitud de prínceps (fins a quaranta-un) de tot Grècia que demanaven la seva mà: Odisseu, Àiax, Pàtrocle, Idomedeu, Filoctetes, Diomedes, Menelau... Tindàreu, no sabent què fer per no ofendre cap d'aquells poderosos pretendents refusant-los el matrimoni amb la seva filla, va obligar-los tots a jurar respectar la tria que fes la mateixa Hèlena fins al punt d'ajudar el marit a defensar la fidelitat de la seva esposa. Hèlena va escollir Menelau.

Mentrestant Paris va ser finalment reconegut com a fill de Príam en el decurs d'uns jocs que el rei celebrava cada any en record del fill que creia mort. Paris va vèncer els seus germans en totes les proves i, quan aquests, rabiosos, l'anaven a matar, el pastor que l'havia criat va confessar l'autèntica personalitat de Paris. En la seva nova dignitat de príncep, a Paris no li costà gaire armar una expedició amb l'objectiu de raptar Hèlena. Va dirigir-se a Esparta i es va presentar com a amic al palau de Menelau, el qual l'acollí amb tots els honors deguts a un hoste. Però Paris, traint la seva hospitalitat, va seduir Hèlena gràcies a la seva bellesa, augmentada per les arts d'Afrodita. Escaparen cap a Troia, havent-se apoderat, a més, d'una bona part dels tresors de Menelau. El troians acceptaren els fugitius a Troia, ja que els encisos d'Hèlena els van fer oblidar els perills a què els exposava la follia de Paris.

L'expedició grega

El germà de Menelau, Agamèmnon, rei de Micenes, va encapçalar l'expedició que, lligats pel seu jurament, van organitzar de seguida els antics pretendents d'Hèlena per tornar-la al seu marit. Només Odisseu (Ulisses), rei d'Ítaca, que no volia abandonar la seva muller, Penèlope, ni el seu fill Telèmac, va provar d'el·ludir el compromís fent-se passar per boig quan Menelau i Palamenes van arribar a Ítaca en el seu recorregut per tot Grècia per reclutar els pretendents. En efecte, van trobar Odisseu llaurant una platja amb una arada arrossegada per un ase i un bou i sembrant sal. Palamenes va descobrir l'engany posant davant els animals el petit Telèmac. Així va obligar Odisseu a aturar-se i a canviar d'actitud. Abans de marxar, Odisseu va aconsellar Penèlope que, si moria, es tornés a casar quan Telèmac arribés a l'edat adulta. A partir d'aleshores Odisseu participà en els preparatius de l'expedició i aconseguí la intervenció d'Aquil·les en l'empresa.

Aquil·les, fill de Peleu i Tetis, era el guerrer grec més fort i valent. A més, era invulnerable, ja que la seva mare l'havia submergit de petit al riu Estix, les aigües del qual donaven la invulnerabilitat, tot i que el bany va quedar sense efecte en el taló dret, per on el subjectava amb els dits. La seva extraordinària fortalesa es devia al fet que Tetis havia confiat la seva educació al centaure Quiró. Quiró li havia ensenyat també medicina i l'havia entrenat a córrer. Per la seva cursa ràpida Homer l'anomena "àgil de peus".

Un oracle havia advertit Tetis que el seu fill moriria si acudia al setge de Troia, per tant va convèncer-lo d'amagar-se a l'illa d'Esciros, entre les filles del rei Licòmedes, disfressat de donzella. Odisseu, havent sentit el rumor que s'ocultava a Esciros, va idear una estratagema per descobrir-lo: acompanyat de Diomedes, va dirigir-se al palau de Licòmedes vestits de mercaders, i mostrà riques joies, belles teles i meravellosos vestits, que feren les delícies de les princeses, però barrejant entre aquests objectes preciosos unes formidables armes. L'única "noia" que agafà amb admiració les armes havia de ser per força Aquil·les. Havent posat en evidència la seva autèntica personalitat, se'n va anar amb ells sense resistir-s'hi, acceptant valentament el seu destí.

El setge de Troia

A la fi l'estol grec va arribar a la vista de Troia. Un oracle havia anunciat que el primer grec que desembarqués moriria abans de tots. Protesilau, però, no vacil·là a saltar a terra i morí de seguida, ferit per una llança troiana. Aquil·les desembarcà a continuació, i, guiats per ell, els grecs van fer recular els troians més enllà de la platja. Cicne, un fill de Posidó, aliat de Príam que havia vingut a defensar Troia, va instar els troians a resistir l'embestida i s'avançà a combatre els aqueus. Va abatre'n molts, fins que s'encarà a Aquil·les. L'heroi tessali es precipità sobre Cicne, el desarmà amb la seva força descomunal i l'escanyà amb la corretja del seu propi casc. Cicne no morí, sinó que el seu pare el transformà en un gran cigne blanc que es perdé volant majestuosament per sobre el mar. A la fi els troians es desanimaren i retrocediren a protegir-se rera les muralles de la ciutat, deixant que els aqueus plantessin el seu campament.

Durant deu anys el grecs intentaren l'assalt a Troia, sense que poguessin traspassar les fortes muralles de la ciutat. El terreny entre Ílion i el campament dels atacants va esdevenir el camp de batalla habitual. Els troians rebien contínuament reforços,de manera que les forces estaven molt igualades. A més, uns i altres comptaven amb l'ajuda d'una part dels déus: Hera, Atena, Posidó, Hermes i Hefest ajudaven els aqueus, mentre que donaven suport als troians Afrodita, Ares, Apol·lo, Àrtemis i el riu Escamandre. D'entre els guerrers grecs, sobresortia pel seu valor i destresa en el combat Aquil·les, el qual matà diversos fills de Príam. A més, a poc a poc va anar apoderant-se de les ciutats menors que envoltaven Troia. Una de les darreres a caure va ser Lirnessos, que fou a la fi devastada. Dins el botí que Aquil·les s'emportà al campament hi havia dues noies bellíssimes, anomenades Criseida i Briseida. Agamèmnon, com a comandant en cap de l'exèrcit tenia el dret d'escollir primer els trofeus de guerra, es va quedar amb Criseida, mentre que Aquil·les va endur-se'n Briseida a la seva tenda.

Aquí és on comença el relat de la Ilíada d'Homer, poema que només abraça uns quants dies de l'últim any de la guerra i que centra el seu argument en la còlera d'Aquil·les per un desacord en el repartiment del botí. Així ens ho explica Homer: al cap de poc temps del saqueig de Lirnessos, una pesta es va estendre en el campament, causant moltes baixes entre els soldats aqueus. L'endeví Calcant, consultat per Agamèmnon, va esbrinar-ne la causa: Criseida era filla d'un sacerdot d'Apol·lo, Crises, i el déu havia escoltat les súpliques del pare de la noia perquè castigués els grecs pel rapte. L'única manera d'aplacar la ira del déu era, per tant, tornar Criseida al seu pare. En un principi, Agamèmnon s'hi va resistir, però finalment, pressionat pels altres caps grecs, no tingué més remei que cedir i, de mala gana, va lliurar la donzella a Crises. Immediatament ordenà a Aquil·les que li donés l'altra noia, Briseida, en comptes de l'anterior. Com és natural, el valerós guerrer s'hi negà en rodó, però quan Agamèmnon li repetí l'ordre, es veié obligat a obeir el seu cap. Enfurit, tornà a la seva tenda i jurà que ni ell ni cap dels seus homes, els mirmídons, intervindria més en la guerra fins que Agamèmnon no li hagués restituït Briseida i demanat perdó.

Tetis demanà llavors a Zeus que els troians vencessin per donar més glòria al seu fill abans de la seva mort profetitzada: d'aquesta manera els grecs trobarien a faltar encara més la fortalesa d'Aquil·les. Aviat arribà a Troia la notícia d'aquesta disputa. Els soldats de Príam van recuperar el coratge. Feia poc que havien arribat aliats de refresc i tots ells, comandats pel fill gran de Príam, Hèctor, atacaren per sorpresa les línies gregues, empenyent-les fins al mar, rera l'estacada que havien aixecat vora la costa per protegir les naus. L'últim home que retrocedia, espasa en mà, era Àiax. Va deixar estesos molts enemics, però el seu valor no impedí que la batalla d'aquell dia fos una severa derrota per als aqueus. Hi havia murmuris, entre els homes, contra Aquil·les.

Pàtrocle, l'amic més fidel d'Aquil·les, intentava defensar-lo davant els altres reis, però per dins sabia que Aquil·les no actuava com un home i un soldat honorable. Així doncs, provà de persuadir-lo de tornar al combat. Però per més que insistia, el seu amic es mantenia inflexible. Aleshores canvià d'actitud: va demanar a Aquil·les les seves armes i els seus homes perquè els combatents d'un i altre bàndol creguessin que tornava a lluitar. Així és que, l'endemà, Pàtrocle, vestit com Aquil·les, i els mirmídons s'afegiren a la lluita. L'alta figura que semblava Aquil·les donà ànims als aqueus i espantà els troians, de manera que aquests van anar retrocedint tot i els esforços d'Hèctor per animar-los. Fins el mateix coratge de Pàtrocle semblava el d'Aquil·les, sempre en els llocs de més perill, sempre donant suport als grecs. Només Hèctor li barrà el pas, quan estaven a punt d'assolir les portes de Troia. Però Pàtrocle ja havia perdut el casc, i no podia amagar la seva identitat. Fatigat de tan forta lluita, va caure sota l'espasa d'Hèctor.

Quan Aquil·les s'assabentà de la mort del seu amic, deixà anar un crit de dolor tan terrible que espantà els troians que es disputaven el cos de Pàtrocle. Tota la nit plorà sobre el cadàver de Pàtrocle i va jurar prendre's una venjança sanguinària sobre Hèctor i els troians. A l'alba, va anar a la tenda d'Agamèmnon i tots dos homes van fer les paus. El rei el va obsequiar amb tresors de gran valor i li va tornar Briseida. Tot seguit Aquil·les es va posar al capdavant de l'exèrcit grec i anà a trobar els troians. El xoc va ser terrible. Al cap d'una estona de lluita, els troians, sota l'assot d'Aquil·les i els seus, començaren a retrocedir, emparant-se sota les muralles de la ciutat. La batalla s'havia girat sens dubte a favor dels grecs, i les portes de Troia s'anaven tancant a mesura que els defensors es retiraven d'un combat ja perdut. Solament quedava obert el portal principal, on Hèctor, malgrat els precs del seu pare perquè entrés, es resistia ferotgement. Quan Aquil·les s'hi digirí, Hèctor en va fugir corrent al voltant de Troia. Perseguidor i perseguit van fer tres voltes a les muralles, fins que Hèctor es va aturar, disposat a lluitar. Aquil·les clavà la seva llança en el coll del seu enemic. No satisfet encara el seu desig de venjança amb la mort d'Hèctor, el fill de Peleu lligà pels peus el cadàver al seu carro i l'arrossegà al voltant de la ciutat tres vegades, davant la mirada horroritzada de Príam i Hècuba.

L'odi d'Aquil·les, doncs, no desaparegué amb la mort d'Hèctor, sinó que es negava a permetre donar sepultura al seu cos. A la fi, impel·lit pel mateix Zeus, cedí i lliurà a Príam el cadàver del seu fill a canvi d'un riquíssim rescat i acordà una treva perquè Hèctor pogués rebre unes honres fúnebres dignes. La descripció dels funerals d'Hèctor clou la Ilíada.

La caiguda de Troia

La guerra, però, no arriba encara al seu terme. Les amazones, poble de dones guerreres que maten els seus fills mascles en el momento de néier, acudeien en socors d’Ilion. La seva reina Pentesilea fa una gran mortandat entre els aqueus, fins que s’enfronta amb Aquil·les. L’heroi la traspassa amb la seva llança, però, en veure-la caure moribunda, se n’enamora i plora amargament després que mor en els seus braços

Tanmateix, Aquil·les, segons sembla, no triga a oblidar-la perquè la passió que sentirà per una altra dona serà la causa de la seva mort. En efecte, un dia que va anar a un temple d'Apol·lo, considerat lloc neutral i igualment visitat per grecs i troians, topa amb la muller de Príam, Hècuba i la seva filla més jove, la formosa Polixena. Des d'aquell mateix instant se n'enamora perdudament i, per aconseguir-la, entra en negociacions de pau amb Príam, d'amagat dels grecs. A partir d'aleshores es veuen en el temple i, en una d'aquestes trobades clandestines, Aquil·les explica a Polixena el secret del seu taló vulnerable. Polixena, per venjar la mort del seu germà més estimat, Hèctor, es posa d'acord amb Paris, el qual tem que un acord de pau l'obligui a retornar Hèlena. Així, l'endemà, quan Polixena acut a la cita, també hi és present Paris, amagat rera una columna. Llavors el fill de Príam, traïdorament, dispara una fletxa enverinada que encerta el taló d'Aquil·les. El verí s'escampa ràpidament pel seu cos i de seguida mor.

Odisseu i Àiax, que havien seguit Aquil·les fins al temple, arrabassen en un dur combat el cos del company mort a Paris i al seu germà Deífob. Aquil·les és sepultat amb tots els honors. Entre els dos guerrers que en salvaren el cos, Odisseu i Àiax, va esclatar una disputa per quedar-se les magnífiques armes i armadura del mort, forjades pel mateix Hefest. Agamèmnon, erigit en jutge, les atorgà a Odisseu. Àiax jurà venjar-se'n. Aquella nit Atena, protectora d'Odisseu, el va fer embogir, i va llançar-se sobre els ramats d'ovelles i cabres tancats al campament, imaginat-se que lluitava amb Odisseu i Agamèmnon. Quan recuperà el seny i veié la carnisseria que havia fet en el bestiar, se suïcidà.

Calcant, l'endeví, profetitzà que Troia només es podria prendre amb l'ajut de l'arc d'Hèracles, que ara posseïa Filoctetes, abandonat sol a l'illa de Lemnos. Odisseu i Neoptòlem, el joveníssim fill d'Aquil·les, que s'acabava d'incorporar a l'exèrcit assetjant, navegaren cap a Lemnos i van convèncer Filoctetes d'anar a Troia. Un cop allà, va desafiar Paris a un duel amb arc i el ferí mortalment. Tanmateix, aconseguí entrar arrossegant-se a Troia i morir en braços d'Hèlena. Malgrat la mort de Paris, Príam no volgué tornar Hèlena, sinó que la casà amb un altre dels seus fills, Deífob.

Al cap de poc, a Odisseu se li acudí l'estratagema que permetria l'entrada dels grecs a Troia i Agamèmnon no dubtà a posar-lo en pràctica. Un bon dia els troians es van trobar, en sortir el sol, que els aqueus havien desaparegut, i també les seves tendes i els vaixells. Però hi havia una cosa més sorprenent encara: a la platja tan sols quedava un gegantí cavall de fusta, amb una inscripció a un dels flancs dedicada a Atena per suplicar-li un retorn favorable a Grècia. Els troians van acostar-s'hi i es van posar a discutir sobre què fer-ne. Plens d'alegria pel que creien el final de la guerra, decidiren entrar el cavall dins la ciutat. Dues veus es van aixecar per advertir-los del perill que els podia esdevenir: les de Cassandra i Laocoont.

Cassandra era filla de Príam i tenia el do de la profecía. L’hi havia atorgat Apol·lo a canvi que li concedís el seu amor, però Cassandra no complí la seva promessa i Apol·lo, com a càstig, li escopí a la boca fent que ningú mai cregués les seves incertes prediccions. Per aquesta raó els troians no li feren el més mínim cas quan els anuncià la rüina que els portaría el cavall. Per altra banda Laocoont, un noble troià, comunicà als seus compatriotas les seves sospites que el cavall contenía enemics. Dues serps enormes, enviades per Posidó, sortiren del mar i es precipitaren sobre Laocoont i els seus fills, entortolligant-los amb els seus anells, i se’ls endugueren dins el mar. Els troians es van fer el sord a aquests advertiments. Res no podia enterbolir la seva joia desbordant. Entusiasmats, van obrir una bretxa a la muralla perquè el cavall era massa gran per passar per la porta i, posant-lo sobre unes rodes de fusta, l'entraren a la ciutat. Tot Ílion va llançar-se als carrers a celebrar la marxa dels grecs, bevent, cantant i ballant: s'havia acabat per fi el malson d'aquells deu anys de lluites contínues, de mort i de por. Fins entrada la nit, quan s'apagà del tot el brogit de la gresca, els grecs no sortiren del cavall. Els habitants de la ciutat, adormits per la fatiga i el vi, no els van sentir obrir la porta. I així pogué entrar tot l'exèrcit aqueu, que, en caure la nit, havia tornat sigilosament a la platja amb les naus des del promontori darrera el qual estava ocult. Agafats per sorpresa, la major part dels troians van morir a les mans dels atacants sense ni poder empunyar l'espasa. Els grecs entraven a les cases una per una i mataven els seus ocupants en el seu llit. Ni els altars dels déus foren respectats: Cassandra va ser arrencada per la força del temple d'Atena, Hècuba del de Zeus, després que Neoptòlem hagués mort Príam. Deífob va morir quan es defensava de Menelau d'una punyalada per l'esquena de la seva recent muller, Hèlena. Decidit a matar-la, Menelau s'adonà aleshores que encara estimava la seva esposa adúltera i finalment se l'emportà a la nau com si no hagués passat res. Polixena va ser immmolada a la tomba d'Aquil·les pel seu fill, Neoptòlem. La carnisseria i el saqueig duraren tres dies i tres nits, i, quan no hi quedà res de valor, van incediar tota la ciutat i es repartiren el botí. Les dones sobrevivents foren esclavitzades i distribuïdes entre els vencedors: Agamèmnon es va quedar Cassandra; Odisseu, Hècuba -que abans d'embarcar es convertí en una gossa rabiosa; Neoptòlem, Andròmaca, l'esposa d'Hèctor. Solament un reduït grup d'homes havia pogut escapar enmig de la destrucció total de Troia, guiats per Eneas, i es van embarcar cap a Tràcia.

<><><><><><><><><><>

<><><><><><><><><><>

3. L'Origen del món i els déus

Al començament de tot existia el Caos, la barreja indestriable de tots els elements de l’univers en un estat informe. El segon ésser que aparegué fou Gea, la Terra, de la qual nasqué Úranos, el Cel, que la cobreix tota. La unió de Gea i Úranos tingué una nombrosa descendència: els dotze Titans -entre els quals l’Oceà, Rea i Cronos-, els tres Ciclops -gegants d’un sol ull- i els tres Hecatonquirs -gegants de cent braços. Úranos, que els odiava tots, els mantenia dins el si de Gea sense deixar-los sortir, fins que a la fi aquesta ordí una conspiració contra ell. Fabricà una falç d’acer i l’oferí als seus fills per enfrontar-s’hi. Tan sols Cronos es mostrà disposat a lluitar contra el seu pare. Així quan, en arribar la nit, el Cel s’estengué damunt la Terra, Cronos eixí del seu amagatall i amb la falç tallà els genitals del seu pare. De la sang d’Úranos caiguda sobre la Terra van néixer les Erinis o Fúries -horroroses deesses de la venjança- i els Gegants, mentre que de l’escuma provocada pels genitals llençats al mar sorgí la deessa Afrodita.

Cronos, que succeí el seu pare en el poder suprem de l’univers, l’exercia també despietadament: tancà els seus germans al Tàrtar, l’indret més profund de la terra, i, assabentat d’un oracle segons el qual seria sotmès per un dels seus fills, anà devorant tots els fills que engendrava amb la seva germana Rea: Hèstia, Demèter, Hera, Hades i Posidó. Quan era a punt de néixer Zeus la seva mare el volgué salvar i el parí d’amagat a Creta, on ocultà el nounat en una cova. A continuació donà una pedra embolicada amb bolquers a Cronos, que se l’empassà sense notar l’engany.

Quan Zeus esdevingué adult, emprengué la lluita contra el seu pare. Primer li donà una droga perquè vomités els fills devorats, més tard alliberà del seu captiveri els Ciclops i els Hecatonquirs. Els un i els altres ajudaren Zeus en la seva guerra (Titanomàquia) contra Cronos, el qual disposava per la seva banda del suport de la majoria dels Titans. Al cap de deu anys Zeus i els seus germans reeixiren a vèncer els Titans, que foren confinats al Tàrtar. Aleshores Zeus, Hades i Posidó es repartiren el món: en endavant els inferns serien governats per Hades, el mar per Posidó i el cel per Zeus, que quedava com a nou déu suprem. Zeus establí la seva residència al cim de l’Olimp, la muntanya més alta de Grècia (2.985 m. d’altitud), i per això ell i els déus vinculats a ell foren anomenats olímpics. La primera generació d’olímpics fou la de Zeus i els seus cinc germans, mentre que la segona la constitueixen sobretot els fills de Zeus.

3.1. Els Déus

nom grec	nom llatí	competències	representació i atributs
Zeus	Júpiter	déu del cel i dels fenòmens atmosfèrics, de la justícia, déu suprem	barbut, assegut en un tron, amb un llamp o el ceptre a la mà, àguila
Hera	Juno	deessa del matrimoni	diadema, asseguda en un tron, paó
Posidó	Neptú	déu del mar i dels terratrèmols	barbut, trident, peix, cavall i carro
Hades	Plutó	déu dels inferns que regna sobre els morts	barbut, assegut en un tron o conduint un carro, sostenint un ceptre, una cornucòpia o una forca bident, acompanyat del ca Cèrber
Demèter	Ceres	deessa de l'agricultura, donà el blat i les lleis als homes	espigues de blat, falç, torxa, serp
Hèstia	Vesta	deessa de la llar familiar i pàtria	flama, ase
Afrodita	Venus	de l'amor, de la sexualitat i de la bellesa	normalment nua, sobre una petxina, amb una poma, coloms, pardals
Ares	Mart	déu de la guerra	sense barba, cuïrassa, casc, escut, llança, gall
Hefest	Vulcà	déu del foc i dels ferrers	lleig, coix i brut, tors nu, tenalles, martell i enclusa
Atena	Minerva	deessa de la guerra, de la saviesa, la intel·ligència i dels artesans.	ègida, casc, llança, escut, olivera, òliba
Àrtemis	Diana	deessa de la caça i els boscos, la virginitat i els parts, lluna	arc i carcaix, mitja lluna, cèrvol, gos, acompanyada de les nimfes
Apol·lo	Apol·lo	déu de la bellesa, la música, les arts, la raó, l'endevinació i el sol	jove bell i sense barba, amb lira o arc i carcaix, corona de llorer, corb
Hermes	Mercuri	missatger dels déus, déu del comerç i dels lladres, guia els morts als inferns	sense barba, amb sandàlies i barret amb ales, caduceu i capa
Eros	Cupido	déu de l'amor	jove o nen nu, amb arc, fletxes i ales a l'esquena
Dionís	Bacus	déu del vi, de l'irracional i del teatre	copa, vinya, pàmpols, tirs, pantera, acompanyat dels sàtirs i de les bacants