Introducing Shakespeare

A Itàlia, el renaixement caldria situar-lo entre la segona meitat del segle xiv i el segle xv. Anglaterra, en canvi, troba el seu renaixement, en tant que un viu sorgiment de la seva literatura nacional, en una època que per a la resta d’Europa és el barroc. Pel que fa a la península Ibèrica, parlar de renaixement sempre serà un acte de caritat i de bona voluntat.

En fi, deixem-nos d’escrúpols i repetim el que tot el món sap sobre el començament de l’edat moderna. Quan podem dir que acaba l’edat mitjana? Quin fet marca l’entrada en l’edat moderna?

Tres candidats, d’entrada, que no són necessàriament incompatibles entre si: la caiguda de Constantinoble, el 1453, que representa el final del que quedava realment de l’Imperi romà. La invenció de la imprenta, a mitjan segle xv. I els descobriments geogràfics i cosmogràfics, que van representar un colp que va trencar habituds i creences: de sobte, el món es va fer més ampli i més variat, i això constituïa una invitació a pensar les coses de nou, a la comparació de cultures i civilitzacions diferents. Els descobriments d’ultramar, a més, van afavorir el desenvolupament del comerç i del capitalisme, amb l’entrada de productes nous i de metalls preciosos.

Un altre fet fonamental: durant la primera meitat del segle xvi es produeix la Reforma, que marca la fi de la unitat religiosa de l’Occident europeu.

El segle xvi és també l’època en què culmina l’ humanisme que s’havia iniciat a la Itàlia de mitjan segle xiv. A més de recuperar textos clàssics que havien quedat completament oblidats i de posar-los en circulació, els humanistes es van esforçar a través de la crítica textual i de la comparació dels diversos manuscrits a restituir la forma i el sentit originals dels textos de l’antiguitat clàssica, que s’havien anat corrompent durant el procés de transmissió de l’edat mitjana.

El tracte amb els textos de l’antiguitat clàssica va aguditzar en els humanistes la consciència de la diversitat dels homes i de la singularitat de cada un i va proporcionar motius i idees per construir una alternativa al món medieval. La restitució de la cultura antiga obria perspectives noves. El món es podia corregir com es corregeix un text o un estil. Paral·lelament als descobriments geogràfics, amb l’humanisme apareix, o reapareix, un món nou.

Acostem-nos ara una mica a Shakespeare. A la segona meitat del segle xvi es produeix l’ascens d’Anglaterra com a nació en el conjunt europeu. Aquest ascens ve marcat per la derrota de l’Armada Invencible, per la separació de Roma, i per la constitució d’una potència comercial i marítima. L'ascens del capitalisme, la redistribució de les terres monàstiques, l'expansió de l'educació i l'afluència de noves riqueses, van permetre el progrés científic i una relativa llibertat de pensament.

 L'Època Isabelina

Una de les filles d’Enric VIII, Isabel I, és qui dóna nom a l’època que ens ocupa, l’època Isabelina, el segle d’Or de la literatura anglesa. La nova reina accedí al tron el 1558, el mateix any que Anglaterra perdia l’últim territori continental. La situació heretada no era pas fàcil però Isabel va fer-se popular i imposar la seva autoritat. Instaurà un dispositiu polític molt eficaç “l’acte de supremacia”, que la va dur a ser el governant polític i religiós més temut d’Europa. Tot i els problemes interns ( no va acabar de resoldre el problema entre catòlics i anglicans), Isabel va convertir Anglaterra en un regne pròsper, culte i influent: va protegir la cultura i en va treure profit, sobretot, en la línia d’enfortir l’orgull i l’autoestima dels anglesos. En el teatre barroc, acostuma a passar que una bona part de la producció serveix el poder i fa propaganda de les seves idees. En el cas d’Isabel I, és la construcció de la Gran Bretanya, la futura Gran Bretanya que es veia superior a la resta dels competidors europeus.

El teatre Isabelí

Es diu que l’any 1560 fou quan el teatre anglès va conèixer les seves més grans transformacions i quan ser actor, va esdevenir, una professió reconeguda que donava per viure.

Autors i actors es van començar a constituir en companyies professionals, la qual cosa volia dir la garantia d’un lloc de treball i la constatació que els antics llocs de representació teatral ja no eren els adequats. Aquest fou un canvi molt important, el nou espai teatral.

Fins llavors, les obres de teatre es representaven en espais oberts, que es triaven segons les necessitats: els patis i les places públiques eren els llocs més comuns. Fou, però, en aquesta segona meitat del s. XVI que es van començar a construir els primers teatres. El primer a, Anglaterra, fiu The Red Lion, l’any 1567.

Per saber les particularitats del teatre Isabelí cal passejar-se per l’interior dels seus edificis.

Vist des de fora, l’edifici teatral anglès té forma poligonal o rodona. Normalment el sostre no està cobert del tot, sinó que hi ha un celobert que serveix per il·luminar l’interior. Cal recordar que les representacions no es feien, com ara, al vespre, sinó que s’aprofitava la llum del dia i , aquesta il·luminava tant l’escena com l’espai dedicat al públic.

L’interior de l’edifici es dividia en dues grans parts, la dels actors i la del públic: la part dedicada als actors constava d’un escenari elevat, al centre, amb una trapa per fer aparicions, i un espai darrere l’escena que servia de camerinos i magatzem. Sovint, aquest espai privat tenia un pis superior amb balcó que donava a l’escenari, i els actors hi podien aparèixer. L’espai dels espectadors es dividia en tres costats que envoltaven l’escena, amb diferents pisos a cada costat. Normalment estava equipat amb files de bancs, encara que l’espectador també podia estar dret, segons el tipus d’entrada que hagués comprat ja que, als edificis teatrals, s’hi reunia la gent de totes les classes socials.

Tot i que les representacions es feien aprofitant la llum del sol, a vegades també s’utilitzaven làmpades d’espelmes. És per això que el teatre Isabelí quasi no utilitzava escenografia; primer perquè era cara i, segon perquè tampoc hauria destacat. Aquesta és la raó per la qual es troben tants textos on és el mateix diàleg que situa el lloc de l’acció. Se sap, però, que per canviar d’espai o de temps dins d’una obra s’utilitzava una altra tècnica: una actor creuava l’escena amb un cartell on s’escrivia el nom del nou espai o la data de l’escena següent. Per compensar la falta d’espectacularitat escenogràfica s’utilitzaven vestits llampants i molt acolorits.

En aquesta tipus de teatre més aviat sobre, la interpretació esdevenia essencial: havia de captar tota l’atenció del públic sense deixar-lo relaxar ni un moment. Si el públic s’avorria, apareixia el xivarri, els crits i els tomàquets. Així doncs, s’anava a una interpretació veloç amb moltes interpretacions, es buscava el contacte amb el públic, fent-lo còmplice. Els actors havien de ser veritables atletes. Els autors també havien d’adaptar-se a un ritme frenètic. El públic volia veure cada setmana una obra diferent i els autors els havien de complaure escrivint obres sense parar.

En L’època Isabelina va néixer, doncs, una nova situació teatral basada en la necessitat del teatre; un públic que hi anava normalment i unes companyies teatrals que s’hi guanyaven la vida. Els autors escriuen per guanyar-se el públic i, en funció del gustos del públic, trenquen amb els cànons del classicisme, que no tenia en compte els gustos del poble, i proposen formes i temes nous, passen d’un gènere a un altre amb facilitat, de la comèdia al drama i de la tragèdia a les situacions d’humor, escriuen monòlegs però també escenes amb molts personatges, grans parlaments per declamar i també escenes  més íntimes.

http://www.youtube.com/watch?gl=ES&hl=es&v=IbDgPA5XIU8

Les representacions actuals de Shakespeare no solen fer justícia, crec, al seu teatre. L’enorme importància que es dóna en l’actualitat a l’escenografia potser és una mica gratuïta. No ens ajuda a entendre el text i ens fa més nosa que servei: ens distreu de la paraula.

Bé, exposades les característiques generals de l’inici de l’edat moderna, d’Anglaterra i del teatre isabelí, ja tenim el marc en què podem situar Shakespeare. Ja podem començar a parlar-ne. Per cert, qui era Shakespeare?

Un regalet ;-) 

12. L'entrada a l'edat moderna: El Renaixement

Per començar aquesta nova etapa i període, us deixo l'enllaç a un fris cronològic que us pot ser de gran ajuda per a situar-vos, només amb un cop d'ull:

http://lletra.uoc.edu/ca/periodes

El Renaixement és un nom que s'aplica a l'època artística, i per extensió cultural, que dóna començament a l'Edat Moderna i en què es reflecteixen els ideals del moviment humanista que va desenvolupar-se a Europa el segle XVI.

El nom "renaixement" es va utilitzar perquè aquest corrent reprenia els elements de la cultura clàssica. El terme simbolitza la reactivació del coneixement i el progrés després de segles de predomini d'un tipus de mentalitat dogmàtica establerta en l'Europa de l'Edat Mitjana. Aquesta nova etapa va plantejar una nova forma de veure el món i l'ésser humà, l'interès per les arts, la política i les ciències, revisant el teocentrisme medieval i substituint-lo per un cert antropocentrisme..

El Renaixement no va ser un fenomen unitari des dels punts de vista cronològic i geogràfic. El seu àmbit es va limitar a la cultura europea i als territoris americans recentment descoberts, als quals les novetats renaixentistes van arribar tardanament. El seu desenvolupament va coincidir amb l'inici de l'Edat Moderna, marcada per la consolidació dels Estats europeus, els viatges transoceànics que van posar en contacte a Europa i Amèrica, la descomposició del feudalisme, l'ascens de la burgesia i l'afirmació del capitalisme. No obstant això, molts d'aquests fenòmens superen per la seva magnitud i major extensió en el temps l'àmbit renaixentista.

L'ENTORN HISTÒRIC

Des del segle XIII es produeix a Europa un seguit de transformacions que anuncien la fi de l'edat mitjana i l'aparició d'una nova era. Aquestes transformacions prenen un ritme accelerat al llarg del segle XV. El pas de l'edat mitjana a la modernitat s'anuncia per:

1. El ressorgiment del comerç i de la vida urbana, especialment a Flandes i a Itàlia.
2. La ciutat es converteix en centre econòmic i polític, així com cultural i artístic.L'aparició de la burgesia com a classe social ascendent.
3. L'aparició de poders monàrquics forts.
4. Els grans descobriments geogràfics afavoreixen una visió unitària del món.
5. La difusió de la filosofia clàssica rescatada a través dels filòsofs andalusis. Es tendeix a una separació clara entre religió i filosofia, entre raó i fe. Humanisme enfront teocentrisme. Es desenvolupa l'humanisme com a corrent vital que veu l'home com a centre i mesura fonamental de totes les coses.
6. A una llibertat de pensament major, allunyada del dogmatisme medieval, correspon un impuls considerable dels coneixements científics. El desenvolupament de les Universitats i, sobretot, l'aparició de la impremta afavoreixen la difusió de les noves idees. La cultura passa dels monestirs als carrers de les ciutats.

L'HUMANISME 

El pensament humanista és una concepció filosòfica del món que situa l'home en el centre de la seva reflexió. Per tant, exalta la figura humana, la individualitat i la llibertat de l'home per interpretar el món. La filosofia clàssica, i especialment Plató, és l'instrument per a aquesta reflexió. L'Humanisme és un estil de vida on l'humanista és l'home culte, coneixedor del llatí i del grec, de la filosofia de Plató i Aristòtil, preocupat per la ciència, la poesia i l'art. Sovint, ell mateix és poeta, científic i artista.

Fou un moviment intel·lectual destinat a transformar les estructures mentals medievals, per adaptar-les a un tipus de societat més oberta i dinàmica. Al marge de les veritats absolutes de la cultura medieval, els éssers humans van poder reivindicar la possibilitat de realitzar-se ells mateixos com a individus ja que havien demostrat la seva capacitat per triomfar en les activitats comercials i artesanals. Els humanistes van cercar en l'antiguitat clàssica, en textos i en les restes arqueològiques que van descobrir, el sentit profund del fet humà i el gust per la contemplació de la natura. Pel pensament humanista, l'home és el centre de l'univers i la màxima realització de la natura (antropocentrisme), i pot observar la realitat que l'envolta amb sentit crític, sense la rigidesa de la mentalitat escolàstica. En qualsevol cas, l'humanisme era laic però no anticristià perquè defensava una religió més personal i directa, en què l'home adquirís una autonomia espiritual i fos més lliure de les institucions religioses.

L'expansió de l'humanisme va comptar amb la impremta, que van facilitar la difusió dels escrits humanistes. A les corts renaixentistes, desitjoses d'obrir-se a un món nou, els humanistes són reclamats, i a les seves mans hi ha el progrés de la cultura i del pensament. Per primera vegada, l'obra d'art és analitzada racionalment des del punt de vista de l'espectador. Així neix la crítica d'art.

LA CIÈNCIA  MODERNA

L'observació, l'experiència i el sentit crític dels humanistes van preparar el camí de la ciència moderna, els avanços més importats de la qual es van realitzar en el camp de la geografia, l'anatomia la navegació, la impremta, la rellotgeria i els mètodes financers. El 1543 es va publicar De Revolutionibus orbium coelestium, obra de Nicolau Copèrnic, defensa que la Terra, com tota la resta de planetes, descriu "una revolució anual al voltant del Sol, on es troba el centre del món".

Durant el Renaixement, les facultats de medicina italianes van destacar per seus estudis anatòmics. El cos humà va ser objecte de disseccions i exploracions que, malgrat no donar uns resultats concretes en la lluita contra les malalties, van posar les bases de l'anatomia, la fisiologia i la patologia modernes, tot començant a trencar l'autoritat clàssica i la tradició màgica de la medicina.

CARACTERÍSTIQUES ARTÍSTIQUES

1. La tornada a l'Antiguitat. Ressorgiran tant les antigues formes arquitectòniques, com els ordres clàssics, la utilització de motius formals i plàstics antics, la incorporació d'antigues creences, els temes de mitologia, d'història, així com l'adopció d'antics elements simbòlics. Alhora hi ha una voluntat d'estudi dels monuments antics i de teorització sobre els sistemes de proporcions per captar l'esperit del classicisme i no només les seves formes. Per tant no en serà una còpia servil, sinó la penetració i el coneixement de les lleis que sustenten l'art clàssic.
2. Ressorgiment d'una nova relació amb la Naturalesa com a model a imitar o perfeccionar. La millor pintura és la que s'assembla més al natural i aquesta imitació no és incompatible amb la recerca de la bellesa ideal en el sentit platònic, ja que l'artista ha de seleccionar les formes per captar la bellesa. En conseqüència aquesta nova relació amb la naturalesa va unida a una concepció ideal i realista de la ciència. La matemàtica es convertirà en la principal ajuda d'un art que es preocupa per fonamentar racionalment el seu ideal de bellesa. L'aspiració d'accedir a la veritat de la Naturalesa, com en l'Antiguitat, no s'orienta a fer el coneixement de fenomen casual, sinó a fer la penetració de la idea.
3. L'actitud antropocèntrica: «l'home com a mesura de totes les coses» implica el descobriment i l'aplicació sistemàtica de les lleis de la perspectiva lineal, tant per a projectar edificis com per a crear un espai tridimensional en la pintura i l'escultura. Aquesta nova predisposició artística és essencialment cultural i pressuposa en l'artista una formació científica que, alhora, li permet alliberar-se d'actituds medievals.

I ALGUNES CARACTERÍSTIQUES LITERÀRIES...

Aquests trets, compartits per totes les arts, van proporcionar un denominador comú a les literatures europees del moment. Alguns dels trets característics de la literatura que s’hi desenvolupa són:

• Es rescaten les idees platòniques sobre el bé i la bellesa. Per això l’art representava  un ideal de forma i una utopia per a la humanitat.
• Bona part d’aquest període platònic es concentrà en el tema amorós. El model que es va difondre per tot Europa va ser el petrarquisme.
• S’imposà la poètica d’Aristòtil, que exerceix una gran influència en el teatre, sobre la qual se sustentaven la distinció entre els estils elevat ( tragèdia) i baix (comèdia), i també les tres unitats de lloc, temps i acció.
• Trobem influències de l’Ars poètica d’Horaci, tant en lús del període ampli i harmoniós, com en la concepció d’imitació dels clàssics.
• La natura, idealitzada, s’exaltà en el conjunt d’una nova sensibilitat que tendia a valorar la percepció i el món de la sensació. Per això s’utilitzaven tòpics que vèiem en la literatura clàssica: ubi sunt, carpe diem o locus amoenus.
• La concepció de la vida passà de la “vall de llàgrimes” medieval a un enfocament més positiu a causa de la visió antropomòrfica que triomfà a europa.
• La consciència d’un nou període historic va comportar la recuperació de gèneres clàssics, com l’epopeia o la tragèdia.
• El nou estadi intel·lectual recuperà el gènere del diàleg i l’ús de la prosa erudita i de pensament.
• La mitologia ocupà, conjuntament amb la iconografia cristiana, unj lloc molt important. Sovint, el seu camí expressiu era l’al·legoria. Per això van ser imposats l’ègloga, els motius pastorals i arcàdics, etc.
• Un contrapunt a la novel·la pastoral i a la poesia petrarquista va ser l’anomenada novel·la picaresca que s’inicià. Aquí, la literatura castellana va ser pionera en un gènere que és considerat un precedent de la novel·la realista del s. XIX

13. El Barroc

La paraula "barroc" com la majoria de les designacions d'un període, època o d'un estil, fou inventada pels crítics posteriors, i no pas pels practicants de l'art als segles XVII i principis del segle XVIII. El terme "barroc" prové de la paraula portuguesa barroco, amb el significat de "perla imperfecta" o, per extensió de joia falsa. Benvenuto Cellini l'aplicà per primera vegada com a sinònim d'extravagant. La literatura francesa i la italiana del segle XVIII l'emprenen per a qualificar el que és enfarfegat, afectat, ridícul. Aquest ús despectiu es feia per a posar en evidència l'excés d'èmfasi i abundància d'ornamentació, a diferència de la racionalitat clara i sòbria de la Il·lustració (segle XVIII). Finalment el terme fou rehabilitat pel historiador alemany d'art Heinrich Wölfflin (1864-1945), qui va identificar al barroc com oponent al Renaixement i com un tipus diferent dins de l'art "elaborat". El període del Barroc se situa entre els períodes del Renaixement i el Neoclàssic. S'emmarca dins d'un temps al qual l'església Catòlica va haver de reaccionar contra els nombrosos moviments revolucionaris culturals que van produir una nova ciència i noves formes de religió com la reforma protestant.

A Europa, l’època del Barroc que comprèn del tombant dels segles XVI-XVII fins al XVIII ve marcada pels successius conflictes bèl·lics que intenten establir l’hegemonia europea, per les guerres de religió, per les revoltes i sublevacions. L’escalada contínua dels preus per l’entrada d’or i plata d’Amèrica i les crisis cerealistes posen fre a l’augment de població, cada cop més afeblida, el que comportarà l’aparició de malalties i epidèmies d’extraordinària virulència i el sorgiment d’un exèrcit de pobres, pidolaires i rodamons que es fa ben visible a les ciutats. L’esperança de vida, que durant el Renaixement era aproximadament de 43 anys, es situa durant el Barroc al voltant dels 35 i no es recuperarà fins al segle XVIII.

Aquests factors provoquen una crisi de consciència; hom té la sensació de viure en una conjuntura històrica desfavorable, en què la presència de la mort és abassegadora. L’angoixa acumulada, la consciència de societat assetjada per múltiples desgràcies, trobarà una via d’escapament en la lluita contra l’enemic, contra un enemic necessari a qui atribuir totes les maldats; l’enemic és naturalment l’altre: jueus, turcs, moriscs, bruixes, heretges…

Quant a la ciència i la cultura, es viu en aquesta època també una crisi generalitzada de valors. A l’inici del segle XVII es comença a esquerdar la representació tradicional del món, segons la qual el cosmos era geocèntric i perfectament tancat i acabat, estrictament ordenat i jeràrquic i on el desordre era la manifestació del pecat humà. A aquesta concepció del món tradicional, fonamentada en una visió teològica globalitzadora, s’oposa de forma creixent l’heliocentrisme copernicà: l’univers és de dimensions infinites, no humanes ni abastables. Copèrnic, Galilei i, més tard, Newton, acaben d’esfondrar les representacions tradicionals del món; les seves idees generaran una angoixa espiritual irreparable, una sensació de solitud i d’abandó, un allunyament respecte del Creador. L’expansió de l’espai terrestre amb la descoberta d’Amèrica és així un paral·lelisme de l’expansió de l’espai còsmic. El conflicte de mentalitats es manifesta clarament en el procés a Galilei (durant els anys 30 del segle XVII): la concepció unitària de tota la ciència subordinada al criteri teològic s’imposa encara sobre l’autonomia de les ciències experimentals, centrada en l’anàlisi de les dades empíriques.

Els avenços científics i la difusió d’aquestes idees noves, revolucionàries, generen una desconfiança en la transcendència i en l’esperança en l’altre món, la qual cosa provoca una inseguretat comparable a la generada per la sensació d’amenaça i d’inestabilitat socials. La reacció dels poders constituïts, exemplarment en els països catòlics, serà la d’imposar una cultura conservadora i repressiva i la de fomentar una passió religiosa neuròtica, aguda i exagerada, on tenen cabuda el misticisme i els fanatismes de tota mena.

El Concili de Trento (1563) establirà una sèrie de decrets contra les consignes iconoclastes de la Reforma luterana; la resposta de l’església catòlica és el recarregament ornamental, la fastuositat. L’estètica barroca pretén de fet commocionar els sentits i els sentiments, aclaparar, impressionar, persuadir emocionalment. Són recursos freqüents els contrastos inesperats, les paradoxes punyents: la bellesa en contrast amb la vulgaritat, la lluminositat i el luxe de costat amb la misèria i la grolleria. També és molt present en l’estètica barroca —i particularment en la literatura— la idea de l’artifici i de la il·lusió, és a dir, que tot és aparent o enganyós (per això el teatre barroc recorre sovint a l’esquema del teatre dins del teatre). S’intenta expressar en definitiva un esperit general de pessimisme, de conformisme, d’escepticisme, desengany i desencís. La desconfiança és enorme (Descartes instal·la el dubte com a norma i desconfia absolutament de l’experiència dels sentits). Grans escriptors de l’època com Shakespeare o Calderón constaten amargament la fugacitat de tota il·lusió mundana i comparen la vida al teatre o al somni; tot és una ombra, una ficció, una il·lusió en definitiva.

7. La novel.la cortesa o novel·la artúrica

Les primeres mostres de novel·les, de mitjan segle XII i aparegudes a
França, tenen com a heroi o protagonista un cavaller i pertanyen a un
tipus de narracions que des dels inicis va ser denominada romans de
la matèria de Bretanya, ja que la seva acció sol desenvolupar-se a la
Gran Bretanya i a la Petita Bretanya (França). També reben el nom de
llibres del “cicle artúric”, per ser la cort del mític rei Artús, monarca
cristià i bo, el nucli a l’entorn del qual es van portar a terme les
aventures cavalleresques. Més abstractament, aquest gènere és
denominat roman courtois, “novel·la cortesa”.

Les més antigues narracions de la matèria de Bretanya estan escrites
en versos pariats de vuit síl·labes de rima consonant, tracten
assumptes situats en un ambient fantàstic, la trama fonamental és
amorosa o la realització d’una empresa de difícil consecució, en què
el protagonista o heroi ha de lluitar, normalment en solitari, vencent
obstacles i perills. En aconseguir els seus objectius, l’heroi assolirà un
prestigi social i la perfecció moral. L’heroi, a més, és un cavaller
bretó, més o menys vinculat a la cort del rei Artús.

Diferència amb els Cantars de gesta

Aquestes obres es diferencien dels cantars de gesta. Aquests són
narracions en vers, de rima assonant, tracten assumptes de guerra
contra els sarraïns, gairebé sempre en terres espanyoles o italianes i
no donen gaire importància a la dona, ni als aspectes amorosos. Els
autors d’aquestes obres són anónims. I com a punt fonamental en
aquesta distinció tenim el fet que la novel·la artúrica va ser
concebuda amb la finalitat de ser llegida, mentre que els cantars de
gesta eren transmesos de forma oral.

Les novel·les de l’antiguitat

Abans de l’aparició d’aquestes obres, sorgiren d’altres també en
francès i en apariats octosíl·labs rimats que tractaven assumptes
propis de l’epopeia clàssica grecollatina, fetes per ser llegides i que
eren traduccions d’obres llatines. Dues d’aquestes obres són el Roman de Thébes i el Roman d’Enéas.

Aquest terme roman s’utilitzava aleshores amb el significat de
“traducció”, és a dir, “obra llatina posada en llengua romanç”. Més
tard, la veu roman va passar a significar “narració”, traduïda o
original, escrita en versos francesos i, posteriorment, acabarà
significant novel·la ( roman, en francès, romanzo en italià). Tanmateix,
en espanyol i català, la paraula romanç s’utilitzava per designar
quelcom molt diferent- l’estrofa tradicional que forma el Romancer- fet pel qual, modernament, es va adoptar el terme novel·la- que en francès i italià s’utilitza per denominar una narració breu.

El cicle artúric

És molt possible que l’anomenada matèria de Bretanya degui alguns dels seus elements i dels seus motius a l’antiga tradició llegendària bretona o cèltica de la qual són pocs els documents i testimoniatges dignes de fe, anteriors a l’aparició de les primeres obres cultes d’aquell gènere. S’han analitzat una sèrie d’indicis que fan suposar que el nucli d’alguns dels seus temes i el nom de diversos personatges novel·lescos ja existien en ambients cèltics.

Independentment d’aquest fet, el punt de partença del cicle artúric el constitueix una obra en llatí de Godofred de Monmouth, La història dels reis de Bretanya, escrita en 1136 en què ja el rei Artús apareix victoriós.

El 1555 el poeta Rober Wace va traduir l’obra de Monmouth al francès en pariats octosíl·labs, traducció coneguda amb el nom de Roman de Brut, en què, com a element afegit, es fa referència a la table ronde o “taula rodona” on seien els cavallers de la cort del rei Artús.

El rei Artús apareix a la literatura com el monarca ideal. Tanmateix es desconeix si el personatge literari correspon a un personatge històric real. Si se sap amb certesa que no va haver-hi a Anglaterra cap rei amb aquest nom, per la qual cosa tot sembla indicar que la seva història prové de la mitologia celta o que s’ha construït a partir de la vida d’algun cabdill guerrer bretó.

Artús es casa amb Ginebra, una bella donzella de qui també s’enamora Lancelot. Assabentat Artús d’aquests amors il·legítims, condemna a la foguera la seva esposa. Lancelot, tanmateix, la salva i fuig amb ella a França. Artur persegueix els amants i, mentre és absent, el seu fill Mordred s’apodera del tron. En tornar, pare i fill s’enfronten i moren ambdós.

Com a personatge mític, el rei Artús ha passat a la iconografia popular com a símbol d’intel·ligència, honor i lleialtat, i el seu castell de Camelot, com a lloc idíl·lic en què regnen la pau i la justícia.

Les grans novel·les del segle XII

Tristany i Isolda

La llegenda per excel·lència del cicle artúric és la dels amors de Tristany i Isolda (Iseut). Ja al segle XII existí un Tristany perdut, l’autor del qual possiblement fou un tal La Chiève. El que avui dia coneixem és una mena d’obra de col·laboració, realitzada per diversos poetes, que narren els amors de Tristany i la bella Isolda. Aquest amor sorgeix en beure els dos joves, i per equivocació, un filtre màgic. Al final tots dos moriran a causa d’aquest amor impossible

Chrétien de Troyes

 En aquests temps va iniciar la carrera literària un gran escriptor de la zona francesa de la Xampanya. Es deia Chrétien de Troyes i va comencar la seva producció – que es pot datar tota entre els anys 1160 i 1190- adaptant obres dels clàssics, com Ovidi, del qual va traduir L’Ars Amandi o les faules de les Metamorfosis. També té com a obra de joventut una narració extreta de la llegenda de Tristany, esmentada anteriorment; però aquesta obra s’ha perdut. Chrétien de Troyes era un clergue que va escriure cinc novel·les sobre la “matèria de Bretanya” per encàrrec de les grans corts franceses. Aquestes novel·les, escrites en vers, tenen un ambient misteriós i una poètica de la meravella que provenen de les obres clàssiques que l’autor havia traduït en els inicis. Les faules mitològiques d’Ovidi o l’anàlisi psicològica dels estats d’amor del mateix autor llatí, són una mostra clara de les influències que va rebre. També sembla molt evident que la “matèria de Bretanya” li era ben coneguda a través de l’obra del Roman de Brut i que va cristianitzar, com a bon clergue, tot aquest material. Algunes de les seves novel·les són El cavaller del lleó, El

cavaller de la carreta i El conte del Graal.

Només apte pers curiosos...

Aquí us deixo la primera part d'un documental de la BBC sobre el mite del Rei Artús, què hi ha de llegenda i què de veritat? http://www.youtube.com/watch?v=xnkIRsfDQAk

8. Els cantars de Gesta

Cantars de Gesta

Les cançons de gesta són poemes narratius medievals en llengua romànica, centrats en fets històrics amb gran profusió d'elements llegendaris, els quals, en alguns casos, arriben a dominar. Els cantars de gesta són hereus dels poemes èpics de la literatura clàssica, però, evidentment, estan adaptats a les característiques socials i culturals de l'edat mitjana.

La cançó de gesta era divulgada pels joglars ambulants que recitaven o cantaven davant tota mena de públics, des dels elevats de corts i castells fins als heterogenis de fires o peregrinacions. Principalment se centrava en moments gloriosos o en personatges famosos del passat d'un país i, així, esdevenia el que es podria anomenar història del poble, en la qual té cabuda la fantasia, la imaginació i, fins i tot, la deformació de la realitat, normalment producte de la llegenda. Al costat de la tasca dels historiadors més o menys erudits que refeien el passat en llibres cultes en llatí, les cançons de gesta pretenien d'informar una gran massa emotivament sobre aquest passat. Com és natural, tota cançó de gesta té un autor primer, bé que una característica del gènere és la seua evolució d'acord amb els canvis de gustos del públic. Però la personalitat de l'autor resta sempre amagada. Això justifica el caràcter popular de les cançons de gesta primitives i algunes peculiaritats del seu estil: l'acció lineal, les volgudes repeticions de versos o sèries de versos, la interpel·lació joglaresca al públic, la manca d'artificis retòrics, etc.

Molt divulgades ja les cançons de gesta, en el pas del segle XII al XIII aparegueren escriptors de formació literària culta, i que solien signar, els quals refongueren els vells temes. En aquesta etapa, el gènere, evidentment influït per la novel·la, anà convertint-se en un tipus de literatura destinat a la lectura, moment que correspon al de la seua transcripció en manuscrits més luxosos, a vegades bellament ornamentats i miniats.

En llengua francesa han estat conservades un centenar de cançons de gesta. La Chanson de Roland és la més important i potser la més antiga. En castellà s’ha conservat el Cantar de Mio Cid. La resta de l'epopeia castellana s'ha perdut, però es conserva en gran part prosificada en cròniques, fins a tal punt, que de vegades pot ésser reconstruïda, com s'esdevé amb el Cantar de los infantes de Salas, i perviu encara en la tradició del romancer.

A Catalunya, semblantment, els estudis iniciats per Manuel de Montoliu i seguits per Ferran Soldevila i Miquel Coll i Alentorn van intentar provar l’existència d’una epopeia catalana, de la qual no resta cap rastre en forma original, però que s’ha pogut reconstruir mínimament gràcies a haver estat prosificada en les cròniques de Jaume I, de Bernat Desclot i de Ramon Muntaner. Sembla que algunes d'aquestes cançons devien ser una mena de reportatges en vers, impulsats per la casa reial o per informar al poble dels detalls emotius de les grans empreses bèl·liques o per preparar políticament un ambient.

Els cantars de gesta i la història

El nucli de tot cantar de gesta és un moment històric, més o menys evident, més o menys vertader. Esdeveniments i personatges històrics es mesclen, amb naturalitat, amb fets alterats o inventats i amb personatges de ficció. Per exemple, en la Chanson de Roland, Carlemany i la derrota de Roncesvalls conviuen amb el fantàstic món sarraí. Però a pesar del seu nucli històric, l'epopeia no pot considerar-se com a document històric a causa de la falsedat, intencionada o no, d'algunes dades. La història es mescla amb la llegenda, es dramatitza; s'exalten els actes dels herois reals o imaginaris així com les infàmies de l'enemic, perquè l'epopeia és un vidre d'augment. Hi ha, per tant, un doble pla, el de la història, o siga la «veritat» del que va ocórrer, però que es representa no com una crònica, sinó com a llegenda heroica on té cabuda la fantasia, els anacronismes i la intenció de presentar uns fets ocorreguts en els segles VIII, IX o X amb la mentalitat de diversos segles després, és a dir, actualitzant-los. Aquestes deformacions de la realitat interessen en gran manera per a descobrir quan i per què es van incorporar al tema original.

És durant els segles XII i XIII quan es redacten els cantars de gesta francesos més importants. Coincideix amb el moment en què una societat guerrera molt jerarquitzada pren consciència d'ella mateixa i vol veure's reflectida en els seus avantpassats heroics. D’altra banda, la proliferació de relíquies d'herois èpics a santuaris i monestirs, així com el culte a sants guerrers va poder contribuir a la redacció de les gestes d'aquests herois que circulaven en cant i en llegendes, però presentant actituds i problemes d'aquell moment. En molts dels cantars de gesta es descriu la guerra dels reis i els nobles guerrers francs contra els pagans amb una inspiració eticoreligiosa que reflecteix un esperit de croada, això és, de guerra i aniquilació de l'infidel. Altres són el testimoni dels greus conflictes entre política i dret que van pertorbar l'occident europeu i, sobretot, el sistema feudal francés dels segles XI i XII. Però en tots es lloa i impulsa la fidelitat al rei o al senyor, encara que a vegades es critique durament la injustícia i debilitat d'alguns reis. Aquesta exactitud i veracitat respecte a la vida de la societat franca contrasta amb la fantasia i inversemblança en la descripció del món dels sarraïns.

La Chansond de Roland

La Cançó de Roland és la més antiga de les cançons de gesta franceses conservades. Narra el fet que Carlemany, incapaç de prendre la ciutat de Saragossa després de set anys de guerra, fa tractes amb el rei àrab Marsili, i envia com a emissari Ganeló. Aquest, que odia Roland, nebot de Carlemany, trama amb els sarraïns una emboscada en la retirada de l’exèrcit franc, en la qual n’és atacada la rereguarda. Hi moren, lluitant valerosament, Roland i els pars de França, i molts cristians. Més tard, es descobreix la traïció de Ganeló, que és jutjat i esquarterat, i Carlemany desfà les forces sarraïnes de Marsili.

Les línies generals de la narració i alguns personatges es fan ressò d’una realitat històrica llunyana. Tres segles abans, el 778, hi va haver una batalla a Roncesvalls, al Pirineu navarrés, on la rereguarda d’un exèrcit de Carlemany va ser desfeta per l’atac dels bascos. El record d’aquest fet es va anar ampliant i modificant amb elements populars i erudits, i s’hi van introduir personatges inventats, fins a constituir un relat llegendari que un escriptor va convertir en la Cançó de Roland que avui podem llegir. Aquesta obra impressiona pel dramatisme i el to èpic dels episodis centrals.