L’Europa posterior a 1848 es
caracteritza per un ràpid creixement demogràfic i econòmic. Es consolida la
burgesia com a classe dominant que se
sent recolzada pels diferents governs europeus que defèn els seus privilegis
davant de les pressions del proletariat.
El pragmatisme i el sentit
de la realitat que té aquesta classe dominant va acompanyat del desenvolupament
d’una nova filosofia: el positivisme, que rebutja l’especulació pura i la
metafísica i proposa la investigació dels fets observables. Un exemples
d’aquesta nova filosofia és Darwin amb “l’origen de les espècies”.
Així, la novel·la
realista es converteix en l’expressió de l’esperit gens romàntic de la nova
generació. Aquesta nova literatura proba de frenar la llibertat romàntica
presentant la vida tal i com és.
Escriuen per l’únic públic
possible: la burgesia, que rebutja allò idealitzat, fantàstic o extremat i que
demana que se li parli d’allò immediat, quotidià i sobretot, real. La burgesia
es convertirà, com a conseqüència, en protagonista d’aquesta novel·la
La interpretació del món
burgès no està exempta de crítica i despreci. En aquestes novel·les sempre hi
tenim un individu problemàtic que aspira a aconseguir uns valors autèntics,
però que es troba en una societat degradada que li impedirà aconseguir-los. Tot
i la derrota de l’individu problemàtic, no s’entén una altra resposta al
conflicte que el pacte entre la societat i l’individu conflictiu, encara que
aquest hagi de sacrificar els seus ideals més purs. En els escriptors realistes
hi trobem per damunt de qualsevol característica, la confiança en la perfecció
del sistema i per això, aquests condemnen qualsevol opció que significa una
ruptura amb la societat.
La reproducció exacta de la realitat pren tot sovint el
seu model de l’observació de les ciències
experimentals, per això alguns dels seus personatges estan caracteritzats al
detall en les seves dimensions externa i interna. L’aparició de la fotografia també és un factor determinant en la definició
de l’estètica realista en la seva vessant pictòrica
Pel que fa a l’estil, observem com desapareix la retòrica
grandiloqüent dels romàntics i es prefereix una prosa sòbria, l’ús de frases
llargues i una adjectivació rica. L’adequació del registre de llengua a cada
personatge i la intromissió del narrador en la ficció
D’altres
característiques són la recerca de la versemblança i una recerca de l'objectivitat i el rebuig al món de la fantasia i dels somnis, un rebuig de la subjectivitat romàntica. Es pretén fer una representació
de la realitat el més acurada possible, sense embellir-la; els paisatges són representats mitjançant una natura humanitzada. Els temes són contemporanis de la seva època, i solen mostrar
una crítica social. Fa un ús minuciós de la descripció, per a mostrar perfils exactes dels temes, personatges, situacions i fins
i tot llocs; el quotidià i no l'exòtic és el tema central, exposant problemes polítics, humans i socials.
El Naturalisme en va ser la
derivació extrema i més tardana.
El naturalisme va ser un moviment que es
va donar a finals del segle XIX en la literatura i en menor mesura a les altres arts. El seu creador va ser Émile
Zola, a França i després es va estendre per tot Occident.
Pretén
copsar la realitat de manera absolutament objectiva, per això sovint es diu que es una
evolució del realisme. Inclou aspectes de l'entorn que fins al moment no havien aparegut a les
obres artístiques, classes socials desfavorides, problemes, malalties, temes
sexuals... Regna la crítica social amb un aire bastant pessimista. Els
principals protagonistes pertanyen al proletariat.
Inclou un
enfocament científic de la creació, pel qual l'autor ha d'observar allò que l'envolta,
fer hipòtesis explicatives i plasmar cada detall amb distanciament. Així, els
personatges es mouen dins d'un determinisme marcat per l'herència genètica i l'entorn educatiu. En tant que
cientifista, el moviment és materialista, antiburgès i bastant ateu (si bé a
determinats països com Espanya mai no es deixa la religió de banda).
L'estil
s'adapta al registre lingüístic dels que parlen, l'ideal no és la bellesa sinó l'adequació a la realitat.
L'escriptor, malgrat la pretesa objectivitat, intercala judicis i comentaris sobre
l'acció que està narrant. Es presta atenció a la medicina, a la filosofia (sobretot al positivisme) i a les reformes polítiques. Apareixen persones reals i els fets són
bastant contemporanis al moment de l'escriptura.
Els autors naturalistes més
importants són Clarín, Guy de Maupassant, Henri Barbusse i les últimes obres de Narcís Oller
La frontera entre realisme i naturalisme restarà, de tota manera, sempre indecisa, indecisió encara més evident en les literatures que reben ambdós corrents com a influència forana i mai clarament separats. La literatura francesa defineix com a realistes Gustave Flaubert i Alphonse Daudet. La novel·la realista anglesa no es desfà de la seva tradició de novel·la sentimental i de costums, profundament marcada pel caire moralitzador de l'època victoriana. Charles Dickens, William Thackeray i George Eliot donen el to del segle. Una clara influència francesa produeix a Rússia novel·listes de la talla de Dostoievski, Tolstoi i Turguenev. En la literatura castellana la novel·la realista té com a exemple de primera fila Benito Pérez Galdós, Emilia Pardo Bazán, Leopoldo Alas i Juan Valera. En la catalana, Narcís Oller. Sota la influència del realisme adquireix una força extraordinària el conte, la narració curta, amb sòlids exemples: Guy de Maupassant a França, Anton Txèkhov a Rússia, GiovanniVerga a Itàlia, Eça de Queiroz a Portugal, Leopoldo Alas a Espanya, Henry James a Anglaterra.
