14. Il•lustració i neoclassicisme

Context històric i social

El segle xviii es caracteritza fonamentalment pels canvis causats per l'anomenada crisi de la consciència europea, que fan que se substitueixin els antics valors (societat, economia, sentit religiós de la vida) per uns altres de nous.  

A la segona meitat del segle xviii, es produeix una transformació profunda dels sistemes de treball i de l'estructura de la societat, que s'inicia a Anglaterra i es difon després per la resta d'Europa. És aquest un procés de canvi constant que es relaciona amb els descobriments científics i tècnics (màquines), i amb transformacions socials i econòmiques: es tracta de la Revolució Industrial. El procés industrialitzador s'estén per Europa de manera diferent: si Anglaterra es converteix en una primera potència, el cas alemany és molt complex, ja que la unificació política no es va completar fins al 1871. Pel que fa a França, el procés, per causes tan concretes com els problemes demogràfics o la falta de carbó, va ser molt lent.

La societat francesa viu aquesta segona meitat de segle amb un fort desig de canvi. Els problemes econòmics, la crisi política que mostra un estat envellit, l'estructura anacrònica de la societat, juntament amb les idees dels il·lustrats (la crítica de les institucions feta per Voltaire, la doctrina de la sobirania nacional de Rousseau, i la separació de poders postulada per Montesquieu), constitueixen els factors fonamentals perquè esclati la Revolució Francesa (1789) i, amb ella, en la vida política, una nova Europa.

La Iŀlustració

El desig d'obtenir reformes socials i vitals va cristal·litzar en un moviment ideològic que s’ha anomenat Il·lustració. És convenient establir tres etapes en el seu desenvolupament:

· Antecedents. Al segle xvii, les aportacions de Descartes i Spinoza potencien la importància de la raó humana com a mitjà de coneixement del món.

· Reformisme. Durant la major part del segle xviii es desenvolupa el pensament il·lustrat i s'intenta l'aplicació pràctica d'alguns dels seus principis, com la modernització de les comunicacions, el canvi en les institucions polítiques o la major participació de la burgesia. Aquesta activitat reformista es porta endavant d'acord amb els poders establits, pràcticament tots ells de tall absolutista.

· Revolució. Als últims anys del segle xviii el panorama canvia bastant, ja que en el pensament europeu s'adverteix una major valoració de les emocions. A més, les idees polítiques i socials dels pensadors il·lustrats es converteixen en la base de dos processos revolucionaris que suposen el final de la Il·lustració: la Revolució Nord-americana i la Revolució Francesa.

Les idees reformistes, que sorgeixen a finals del xvii i s'amplien al llarg del segle següent, es manifesten d'acord amb tres tendències literàries:

· El rococó, continuació de l'estil i de les tècniques del barroc del segle xvii, es caracteritza pel recarregament i la complexitat. Aquesta tendència es desenvolupa, primordialment, en els ambients cortesans francesos dels primers anys del xviii. En alguns països, com Espanya, el rococó s'estén per quasi tota la primera meitat del segle.

· El neoclassicisme és la tendència típicament il·lustrada i la que ocupa gran part del segle. Entre els seus trets mereixen destacar-se:

- Imitació dels clàssics grecollatins i renaixentistes, tant en els seus gèneres com en els temes i arguments.

- Sotmetiment a les regles de creació literària i perfecta distinció de gèneres, com succeeix amb les unitats dramàtiques.

- Busca de la utilitat i la finalitat pràctica en l'art i la literatura, la qual cosa explica la constant discussió sobre idees reformistes que es troba en les obres.

- Eliminació dels sentiments desbordats, que són substituïts per postures raonables.

- Valoració de la ironia i la paròdia com a instrument de crítica.

- Busca de la claredat i correcció lingüística.

· El preromanticisme sorgeix en l'últim terç del segle xviii i anticipa el romanticisme del xix. Aquesta preferència explica l'aparició de les passions desbordades, l'ambientació en una naturalesa estrident o macabra i la presència de la intimitat de l'autor en les obres.

La literatura del segle XVIII creix sota el domini dels filòsofs. La prosa francesa irradia la seua influència per tot Europa i de manera especial per Alemanya, on l'Aufklaerung —racionalisme il·lustrat— va tenir moltíssims partidaris. Els escrits de Montesquieu, Diderot i Voltaire es van difondre i van donar a conèixer els temes religiosos, filosòfics i, particularment, els socials i polítics. Les formes literàries s'adopten ara segons les necessitats del moment, i d'aquesta manera es treballa el discurs, la reflexió extensa en prosa, l'estil epistolar o el conte, que, renovat per Voltaire, s'utilitza per difondre idees.

A la segona meitat de segle, a Anglaterra i Alemanya apareix una nova sensibilitat intel·lectual sota la influència indiscutible de Rousseau (1712-1778). A Alemanya es revitalitza la poesia de l'edat mitjana i es descobreix la figura de Shakespeare. És en aquest país on un grup d'escriptors constitueix el moviment denominat Sturm und Drang («Tempesta i ímpetu»)

on es defensa la naturalesa com a força en canvi constant i on es destaquen els valors humans i les passions individuals enfront de l'esperit dominat per la raó. De tota manera, classicisme i romanticisme es relacionen en els autors alemanys del moment; així, el conflicte entre els ideals clàssics i romàntics caracteritza Hölderlin (1770-1843), el teatre de Schiller (1759-1805) és qualificat com una síntesi del teatre clàssic i del teatre shakespearià, i Goethe (1749-1832) participa del neoclassicisme i del gust romàntic per la literatura popular i per la defensa dels sentiments. És justament aquest autor qui va configurar l'home sentimental de l'època en Les tribulacions del jove Werther, obra que molt aviat va ser el model dels romàntics del segle XIX.

El pensament il·lustrat gira entorn d'una sèrie de caracterísques definitòries:

Racionalisme. La raó es considera l'única base del saber i substitueix l'emoció, la imaginació o la fe. Els il·lustrats consideren que l'home disposa ja dels instruments suficients per a intentar explicar els secrets de l'univers sense recórrer a interpretacions no comprovables. Aquest fet afavorirà el desenvolupament del pensament científic.

Empirisme. Enfront de qualsevol forma d'imposició intel·lectual que pretenguera estar en possessió de la veritat, els il·lustrats contraposen la fe en l'experimentació per a aprendre i aconseguir el progrés de la humanitat.

Criticisme. L'aspiració de l'intel·lectual il·lustrat és sotmetre a crítica tot el coneixement humà. La seua intenció és demostrar si els sabers heretats responen a la veritat o són fruit de la superstició o d'una tradició que no ha sigut comprovada.

Desig de coneixement. L'il·lustrat aspira a comprendre el món on habita i "il·luminar-lo" (d'ací el nom d'Il·lustració), però també necessita donar a conéixer el que aprén. Això últim explica l'aparició d'un dels grans projectes de l'època: l'Enciclopèdia.

Utopisme. Es creu que l'aplicació de la raó a tots els aspectes de la vida humana permetrà una millora constant de la societat, així com un progrés econòmic i cultural il·limitat.

La divulgació d'aquests principis filosòfics i científics, juntament amb les idees dels pensadors francesos del moment recollides a l'Enciclopèdia per Diderot (17131784) i D'Alembert (1717-1783), constitueixen l'origen de la Il·lustració. En aquest gran diccionari es condensen les idees innovadores de l'època, degudes a autors com Montesquieu (1698-1755) i Voltaire (1694-1778).

15. El Romanticisme

El Romanticisme com a moviment cultural i polític s'originà a Alemanya a final del segle XVIII, inicialment com a moviment literari però que ràpidament passà a influenciar totes les arts. El podríem veure com una reacció al racionalisme de la Il·lustració i el neoclassicisme, donant-li importància al sentiment. El seu caràcter revolucionari i trencador amb les convencions socials de l'època és inqüestionable. La seva característica fonamental és la ruptura amb la tradició, amb l'ordre i la jerarquia dels valors culturals i socials imperants.

Busca constantment la llibertat autèntica. Com que el romanticisme és una manera de sentir i concebre la naturalesa, la vida i l'home mateix, aquest moviment artístic és molt heterogeni i es presenta de manera diferent i singular en cada país on es desenvolupa; fins i tot dins d'una mateixa nació es desenvolupen diferents tendències que es projecten també en totes les arts.

El moviment literari Sturm und Drang (en alemany: tempesta i ímpetu) fou el precedent important del Romanticisme Alemany. Sturm und Drang desenvolupat durant l'última meitat del segle XVIII. Els autors importants foren (el jove) Johann Wolfgang von Goethe, (el jove) Friedrich Schiller i Friedrich Gottlieb Klopstock.

El Romanticisme va començar a Anglaterra quasi al mateix temps que a l'Alemanya ; al segle XVIII ja havien deixat sentir-hi certa atracció escapista per l'Edat Mitjana i els seus valors. William Blake. Lord Byron, Percy Bysshe Shelley i John Keats són els poetes canònics del Romanticisme anglès.

Característiques del Romanticisme

En primer lloc, el romanticisme es pot caracteritzar com una revolta contra el gust clàssic francès a Europa. Aquesta revolta es va produir sobretot a Alemanya, on va obtenir un gran ressò i va provocar el moviment que va originar tota la literatura de l’època de Goethe (1749-1832). Aquest moviment estava dirigit contra el racionalisme de la literatura francesa; aquesta literatura semblava als joves alemanys artificiosa, limitada, falsa i distanciada de la naturalesa i del poble; consideraven que oprimia el geni amb les regles i amb la noblesa petrificada i àrida del llenguatge. Adoraven, en canvi, la poesia popular i el teatre de Shakespeare; escrivien tragèdies que no tenien en compte la unitat de temps i de lloc, i hi feien servir una llengua vigorosament popular, sense evitar-hi expressions vulgars. Descobrien l’antiguitat a la seva manera, sobretot l’art i la poesia gregues, i, entusiastes com eren, no hi trobaven regles ni convencions, sinó una naturalesa forta, espontània i jove; redescobrien també l’edat mitjana, menyspreada com a bàrbara per l’estètica del classicisme francés. Aquest moviment, anomenat en la seva fase inicial Sturm und Drag, es va desenvolupar a Alemanya a principis del 1770; més tard es va modificar de manera bastant complicada, però la major part dels escriptors no van abandonar la seva actitud hostil i agressiva enfront de la cultura clàssica de França. La seva influència es va estendre a poc a poc a Europa, va penetrar també a França a través de les obres de Madame de Stäel, i hi va trimofar, sota una forma una mica fictícia, en l’art dels romàntics reunits entorn de Victor Hugo cap el 1830.

Un altre aspecte particular del romanticisme és la relació del poeta amb la vida. El poeta romàntic és un estranger entre els homes; és melancòlic, extremadament sensible, estima la solitud i les efusions sentimentals, sobretot aquelles que expressen una desesperació indefinida. Es tracta d’un estat d’ànim que va ser encoratjat fortament per l’exemple de Rousseau

El romanticisme va crear també una nova concepció de la història i va introduir nous mètodes en tots els camps dels estudis històrics. La revolta contra el classicisme francès va acabar de desfer la seva concepció estètica i va produir un descobriment de la màxima importància: que la bellesa i la perfecció artístiques no s’havien aconseguit una sola vegada en l’antiguitat grecollatina, sinó que cada civilització, cada època i cada poble posseïa una individualitat i una forma d’expressió pròpies, capaces de produir obres d’una bellesa suprema en el seu gènere, i que per tant les obres de les diferents èpoques i civilitzacions havien de considerar-se a partir d’una comprensió íntima de les dades històriques i de la individualitat de cada una, i no judicades segons principis absoluts que els eren estranys. Així es va descobrir que l’edat mitjana no era en realitat una època de barbàrie estètica, sinó que havia produït una civilització, un art, una filosofia i una poesia rica i admirable; i com que el romanticisme tendia a preferir les èpoques primitives, en les quals els sentiments i les passions conservaven encara la seva força espontània i original, a les èpoques més avançades, en les quals les regles estètiques i les convencions es contraposaven a la natura, va sorgir un culte dels orígens, de les èpoques joves i primitives o que s’havien mantingut com a tals. Les epopeies i la poesia lírica de l’edat mitjana i del renaixement, oblidades i menyspreades des de feia molt de temps, van esdevenir objecte d’un gran entusiasme i d’una activitat filològica notable.

Es pensava que en les èpoques primitives de la civilització el geni poètic era més espontani i vigorós, que la imaginació creadora havia produït entre el poble obres més grans i més pures, de les quals l’autor no era aquest o aquest altre individu, sinó el “geni del poble”, i aquest geni del poble, concepció fascinant però vaga, era considerat la font de tota poesia veritable. Naturalment, aquesta manera de veure no es limitava a la literatura; des del mateix punt de vista es van considerar l’arquitectura, l’escultura, la pintura i, finalment, les institucions i el dret de les diverses èpoques del passat i, sobretot, en bloc, la civilització medieval. Aquestes idees comportaven necessàriament un cert dinamisme en les concepcions històriques. Si cada poble i cada època poden produir les seves formes d’art i de vida, perfecta cada una en ella mateixa, desenvolupant-se segons les pròpies lleis i el propi geni, la història esdevé una evolució extremadament rica de formes humanes, i fàcilment es creu que hi ha una successiva realització de les idees d’un geni universal, de Déu; concepció profunda i dinàmica, que ofereix una comprensió del desenvolupament històric ben diferent de la concepció del progrés continu i rectilini del xviii, en què cada nova etapa de la civilització semblava superar-ne l’anterior i llevar-li, en teoria, tot valor particular.

El classicisme afirma al mateix temps una noció positiva de la bellesa i la idea que la creació artística passa per la imitació i la cultura: el romanticisme rebutja sobretot l’estretor d’aquesta estètica i l’imperatiu de la imitació. El que és nou és sobretot l’afirmació que “el poeta…no ha d’escriure amb el que s’ha escrit, sinó amb la seua ànima i el seu cor”. El conflicte dels dos esperits està expressat en aquestes paraules que Chateaubriand va escriure el 1802: “Els escriptors es van dividir. Els uns es van esforçar per abandonar les rutes velles; els altres tractaren de continuar els models antics”. De fet, la idea d’originalitat és una idea romàntica fonamental. La poesia i el geni són les expressions espontànies de la naturalesa. Per aquest culte d’allò verge, de la espontaneïtat, la subjectivitat lírica s’uneix al gust de la poesia impersonal i primitiva, el cant del jo profund als Volkslieder. Com que no hi ha cap model decisiu, com que hi ha obres mestres contradictòries i no una veritat revelada, l’única regla de l’escriptor serà ell mateix. A les lleis de la bellesa i als models succeeix el dogma de la sinceritat i de l’originalitat. Per primera vegada, escriure és alliberar-se del que ja s’ha escrit.

El sentiment que l’individu té de les coses i d’ell mateix, un sentiment exasperat de la seva existència, del seu poder, de les seves responsabilitats i, també, de la seva solitud i de la seva incertesa: aquesta és l’autoritat que sobreviu a la ruïna de totes les autoritats, el valor sobre el qual, estèticament, es fonamenta el romanticisme com s’hi fonamenta la noció moderna de l’home. El romanticisme és l’expressió literària d’un home que, de sobte, se sent viure i impulsat a actuar en un món que destrueix les autoritats tradicionals i empeny cada u a actuar en lloc d’aquelles.

La confessió subjectiva és la característica més aparent de la literatura romàntica. Aquesta confessió crea el lirisme, domina el relat, les memòries… Les Confessions de Rousseau, el Werther de Goethe, el Childe Harold de Byron, el lirisme de Heine, de Lermontov, d’Espronceda, de Musset: enlloc el color romàntic no hi és més evident. El romanticisme ha estat acusat de ser exagerat, teatral i infidel a la realitat: però es presenta també com l’expressió més simple de l’experiència més directa. En l’obra l’escriptor pot expressar sentiments definits, semblants als que nodreixen la literatura clàssica: un amor, una gelosia, un dol. Però el que distingeix la nova expressió és que el poeta posa l’accent sobre l’experiència subjectiva del sentiment més que sobre la seva naturalesa: el fet de la subjectivitat defineix el romanticisme, més que el contingut d’aquesta subjectivitat. Més que l’evocació lírica de sentiments generals, el poeta romàntic prefereix l’evocació d’una subjectivitat irreductible a tota categoria. Més que pels seus objectes momentanis, l’experiència romàntica es defineix pel sentiment pur de l’existència del jo.

15.1.Goethe i el romanticisme

La figura literària clau en el naixement del romanticisme és Goethe. Es tracta d'un escriptor que encara manté molts trets de la Il·lustració, entre els quals mereixen destacar-se:

· La seva vida, igual que la de molts dels seus personatges, no es defineix per l'heroisme de la lluita contra l'ordre establert, sinó per la recerca del plaer i la felicitat. Aquesta recerca del plaer vital, i no els problemes morals o sentimentals que angoixen l'escriptor romàntic és la causa de les tensions espirituals que el turmenten.

· Aspira a aconseguir el triomf de la intel·ligència ordenadora sobre l'atzar i el caos. No creu en la intuïció ni en el valor de les emocions per elles mateixes.

· Políticament se situa en una postura conservadora, perquè la seva defensa de la llibertat no es refereix a la del ciutadà, sinó a la de l'artista i el gran home.

Però juntament amb els trets anteriors, la seva obra també presenta caràcters romàntics:

· Tota l'obra literària de Goethe és projecció de la seva personalitat i de les seves experiències vitals.

· Defensa la llibertat de l'artista i rebutja de ple les regles neoclàssiques.

· Molts dels seus personatges es deixen arrossegar per les passions que, com succeeix amb Werther, acaben destruint-los.

· En les obres de la seva primera etapa el llenguatge literari es caracteritza per l'abundància d'exclamacions i de recursos retòrics.

· L'ambientació d'alguns dels seus textos està dominada pels paisatges nocturns i misteriosos; la descripció del paisatge és un element que permet reflectir els sentiments dels personatges.

· Aborda temes propis del romanticisme, com la rebel·lia i les passions amoroses desbocades.

La producció literària de Goethe passa per dues etapes clarament diferenciades. La primera d'elles (1749-1786) es caracteritza pel romanticisme de les obres compostes. És el període de formació en què entra en contacte amb el pensador Herder i els membres del moviment Sturm und Drang.

Sens dubte, l'obra més important del període és Les desventures del jove Werther (1774). En aquesta novel·la Goethe relata la passió amorosa de Werther cap a Carlota i la impossibilitat d’aquest amor, perquè ella està promesa. Werther s'allunya de Carlota, però el seu amor no desapareix i torna al cap del temps junt amb l'amada, que ja s'ha casat. Al ser rebutjat per ella, Werther se suïcida. El tema principal de la novel·la és el dolor provocat per la impossibilitat amorosa. El patiment de Werther és tan gran que la vida perd el sentit i decideix suïcidar-se. Aquesta decisió introdueix un segon tema en l'obra: la rebel·lia contra les normes morals, perquè el personatge se sent amo de la seua pròpia vida i usurpa el paper de Déu. El caràcter romàntic de la novel·la es manifesta en els temes indicats, en el llenguatge ple d'hipèrboles i exclamacions, i en la utilització d'experiències biogràfiques pròpies. La frustració de Werther respon a un fracàs sentimental del mateix Goethe i la de la mort del protagonista prové del suïcidi d'un col·lega de l'autor a conseqüència d'una ruptura amorosa.

La segona etapa (des de 1786) en la producció literària de Goethe es caracteritza per un acostament gradual al classicisme, encara que no deixarà d'abordar temes tan típicament romàntics com el de la rebel·lia o la passió amorosa. El nou període s'inicia el 1786, any en què l'autor abandona Alemanya i es dirigeix a Itàlia, on s’està dos anys. A Itàlia compon tres obres interessants: Ifigènia a Tauris, el tema principal de la qual és la rebel·lia contra la divinitat i la fe en què l'home és capaç de resoldre els seus misteris i problemes; Torquato Tasso, obra centrada en el tràgic destí de l'artista; i les Elegies romanes, col·lecció de poemes entorn de la seua agitada vida amorosa. Ja de de tornada a Alemanya, Goethe es dedicarà a la redacció dels Anys d'aprenentatge de Wilhelm Meister, novel·la que veurà publicada el 1796. L'obra és un relat de la seua pròpia evolució personal i artística, perquè narra la vida d'un jove burgés que, després de dedicar-se a l'art i moure's entre figures romàntiques, acaba assentant el cap i treballant per al bé de la humanitat.

Però el gran projecte literari de Goethe va ser, sens dubte, Faust. L'obra adopta una forma aparentment dramàtica, però les seves peculiaritats la fan irrepresentable en tota la seva extensió, donada la varietat d'espais, temps, alternança d'accions, complexitat de la trama, llargues relacions narratives i digressions posades en boca dels personatges. La primera part del Faust, publicada el 1808, s'inicia amb una aposta per la qual Déu permet Mefistòfil posar a prova el doctor Faust, un ancià cansat de viure i de la saviesa. Mefistòfil ofereix a Faust la joventut, el plaer i la saviesa a canvi d'emportar-se la seva ànima quan se senti tan feliç que demani que el temps es detingui. El doctor i el diable firmen el pacte i inicien un viatge màgic per diferents llocs. En aquest viatge, el doctor coneix Margarida i demana ajuda a Mefistòfil per seduir-la. A conseqüència de les seues relacions amoroses, moren la mare i el germà de la xicota i Margarida és empresonada acusada de la mort de la mare i del fill nascut de les seues relacions amb Faust. El doctor torna a demanar a Mefistòfil ajuda per alliberar la xicota; però a l'eixir de la presó Margarida rebutja Faust, horroritzada i penedida dels seus actes, la qual cosa permet la seua salvació.