15. El Romanticisme

El Romanticisme com a moviment cultural i polític s'originà a Alemanya a final del segle XVIII, inicialment com a moviment literari però que ràpidament passà a influenciar totes les arts. El podríem veure com una reacció al racionalisme de la Il·lustració i el neoclassicisme, donant-li importància al sentiment. El seu caràcter revolucionari i trencador amb les convencions socials de l'època és inqüestionable. La seva característica fonamental és la ruptura amb la tradició, amb l'ordre i la jerarquia dels valors culturals i socials imperants.

Busca constantment la llibertat autèntica. Com que el romanticisme és una manera de sentir i concebre la naturalesa, la vida i l'home mateix, aquest moviment artístic és molt heterogeni i es presenta de manera diferent i singular en cada país on es desenvolupa; fins i tot dins d'una mateixa nació es desenvolupen diferents tendències que es projecten també en totes les arts.

El moviment literari Sturm und Drang (en alemany: tempesta i ímpetu) fou el precedent important del Romanticisme Alemany. Sturm und Drang desenvolupat durant l'última meitat del segle XVIII. Els autors importants foren (el jove) Johann Wolfgang von Goethe, (el jove) Friedrich Schiller i Friedrich Gottlieb Klopstock.

El Romanticisme va començar a Anglaterra quasi al mateix temps que a l'Alemanya ; al segle XVIII ja havien deixat sentir-hi certa atracció escapista per l'Edat Mitjana i els seus valors. William Blake. Lord Byron, Percy Bysshe Shelley i John Keats són els poetes canònics del Romanticisme anglès.

Característiques del Romanticisme

En primer lloc, el romanticisme es pot caracteritzar com una revolta contra el gust clàssic francès a Europa. Aquesta revolta es va produir sobretot a Alemanya, on va obtenir un gran ressò i va provocar el moviment que va originar tota la literatura de l’època de Goethe (1749-1832). Aquest moviment estava dirigit contra el racionalisme de la literatura francesa; aquesta literatura semblava als joves alemanys artificiosa, limitada, falsa i distanciada de la naturalesa i del poble; consideraven que oprimia el geni amb les regles i amb la noblesa petrificada i àrida del llenguatge. Adoraven, en canvi, la poesia popular i el teatre de Shakespeare; escrivien tragèdies que no tenien en compte la unitat de temps i de lloc, i hi feien servir una llengua vigorosament popular, sense evitar-hi expressions vulgars. Descobrien l’antiguitat a la seva manera, sobretot l’art i la poesia gregues, i, entusiastes com eren, no hi trobaven regles ni convencions, sinó una naturalesa forta, espontània i jove; redescobrien també l’edat mitjana, menyspreada com a bàrbara per l’estètica del classicisme francés. Aquest moviment, anomenat en la seva fase inicial Sturm und Drag, es va desenvolupar a Alemanya a principis del 1770; més tard es va modificar de manera bastant complicada, però la major part dels escriptors no van abandonar la seva actitud hostil i agressiva enfront de la cultura clàssica de França. La seva influència es va estendre a poc a poc a Europa, va penetrar també a França a través de les obres de Madame de Stäel, i hi va trimofar, sota una forma una mica fictícia, en l’art dels romàntics reunits entorn de Victor Hugo cap el 1830.

Un altre aspecte particular del romanticisme és la relació del poeta amb la vida. El poeta romàntic és un estranger entre els homes; és melancòlic, extremadament sensible, estima la solitud i les efusions sentimentals, sobretot aquelles que expressen una desesperació indefinida. Es tracta d’un estat d’ànim que va ser encoratjat fortament per l’exemple de Rousseau

El romanticisme va crear també una nova concepció de la història i va introduir nous mètodes en tots els camps dels estudis històrics. La revolta contra el classicisme francès va acabar de desfer la seva concepció estètica i va produir un descobriment de la màxima importància: que la bellesa i la perfecció artístiques no s’havien aconseguit una sola vegada en l’antiguitat grecollatina, sinó que cada civilització, cada època i cada poble posseïa una individualitat i una forma d’expressió pròpies, capaces de produir obres d’una bellesa suprema en el seu gènere, i que per tant les obres de les diferents èpoques i civilitzacions havien de considerar-se a partir d’una comprensió íntima de les dades històriques i de la individualitat de cada una, i no judicades segons principis absoluts que els eren estranys. Així es va descobrir que l’edat mitjana no era en realitat una època de barbàrie estètica, sinó que havia produït una civilització, un art, una filosofia i una poesia rica i admirable; i com que el romanticisme tendia a preferir les èpoques primitives, en les quals els sentiments i les passions conservaven encara la seva força espontània i original, a les èpoques més avançades, en les quals les regles estètiques i les convencions es contraposaven a la natura, va sorgir un culte dels orígens, de les èpoques joves i primitives o que s’havien mantingut com a tals. Les epopeies i la poesia lírica de l’edat mitjana i del renaixement, oblidades i menyspreades des de feia molt de temps, van esdevenir objecte d’un gran entusiasme i d’una activitat filològica notable.

Es pensava que en les èpoques primitives de la civilització el geni poètic era més espontani i vigorós, que la imaginació creadora havia produït entre el poble obres més grans i més pures, de les quals l’autor no era aquest o aquest altre individu, sinó el “geni del poble”, i aquest geni del poble, concepció fascinant però vaga, era considerat la font de tota poesia veritable. Naturalment, aquesta manera de veure no es limitava a la literatura; des del mateix punt de vista es van considerar l’arquitectura, l’escultura, la pintura i, finalment, les institucions i el dret de les diverses èpoques del passat i, sobretot, en bloc, la civilització medieval. Aquestes idees comportaven necessàriament un cert dinamisme en les concepcions històriques. Si cada poble i cada època poden produir les seves formes d’art i de vida, perfecta cada una en ella mateixa, desenvolupant-se segons les pròpies lleis i el propi geni, la història esdevé una evolució extremadament rica de formes humanes, i fàcilment es creu que hi ha una successiva realització de les idees d’un geni universal, de Déu; concepció profunda i dinàmica, que ofereix una comprensió del desenvolupament històric ben diferent de la concepció del progrés continu i rectilini del xviii, en què cada nova etapa de la civilització semblava superar-ne l’anterior i llevar-li, en teoria, tot valor particular.

El classicisme afirma al mateix temps una noció positiva de la bellesa i la idea que la creació artística passa per la imitació i la cultura: el romanticisme rebutja sobretot l’estretor d’aquesta estètica i l’imperatiu de la imitació. El que és nou és sobretot l’afirmació que “el poeta…no ha d’escriure amb el que s’ha escrit, sinó amb la seua ànima i el seu cor”. El conflicte dels dos esperits està expressat en aquestes paraules que Chateaubriand va escriure el 1802: “Els escriptors es van dividir. Els uns es van esforçar per abandonar les rutes velles; els altres tractaren de continuar els models antics”. De fet, la idea d’originalitat és una idea romàntica fonamental. La poesia i el geni són les expressions espontànies de la naturalesa. Per aquest culte d’allò verge, de la espontaneïtat, la subjectivitat lírica s’uneix al gust de la poesia impersonal i primitiva, el cant del jo profund als Volkslieder. Com que no hi ha cap model decisiu, com que hi ha obres mestres contradictòries i no una veritat revelada, l’única regla de l’escriptor serà ell mateix. A les lleis de la bellesa i als models succeeix el dogma de la sinceritat i de l’originalitat. Per primera vegada, escriure és alliberar-se del que ja s’ha escrit.

El sentiment que l’individu té de les coses i d’ell mateix, un sentiment exasperat de la seva existència, del seu poder, de les seves responsabilitats i, també, de la seva solitud i de la seva incertesa: aquesta és l’autoritat que sobreviu a la ruïna de totes les autoritats, el valor sobre el qual, estèticament, es fonamenta el romanticisme com s’hi fonamenta la noció moderna de l’home. El romanticisme és l’expressió literària d’un home que, de sobte, se sent viure i impulsat a actuar en un món que destrueix les autoritats tradicionals i empeny cada u a actuar en lloc d’aquelles.

La confessió subjectiva és la característica més aparent de la literatura romàntica. Aquesta confessió crea el lirisme, domina el relat, les memòries… Les Confessions de Rousseau, el Werther de Goethe, el Childe Harold de Byron, el lirisme de Heine, de Lermontov, d’Espronceda, de Musset: enlloc el color romàntic no hi és més evident. El romanticisme ha estat acusat de ser exagerat, teatral i infidel a la realitat: però es presenta també com l’expressió més simple de l’experiència més directa. En l’obra l’escriptor pot expressar sentiments definits, semblants als que nodreixen la literatura clàssica: un amor, una gelosia, un dol. Però el que distingeix la nova expressió és que el poeta posa l’accent sobre l’experiència subjectiva del sentiment més que sobre la seva naturalesa: el fet de la subjectivitat defineix el romanticisme, més que el contingut d’aquesta subjectivitat. Més que l’evocació lírica de sentiments generals, el poeta romàntic prefereix l’evocació d’una subjectivitat irreductible a tota categoria. Més que pels seus objectes momentanis, l’experiència romàntica es defineix pel sentiment pur de l’existència del jo.