Cantars de Gesta
Les cançons de gesta són poemes narratius medievals en llengua romànica, centrats en fets històrics amb gran profusió d'elements llegendaris, els quals, en alguns casos, arriben a dominar. Els cantars de gesta són hereus dels poemes èpics de la literatura clàssica, però, evidentment, estan adaptats a les característiques socials i culturals de l'edat mitjana.
La cançó de gesta era divulgada pels joglars ambulants que recitaven o cantaven davant tota mena de públics, des dels elevats de corts i castells fins als heterogenis de fires o peregrinacions. Principalment se centrava en moments gloriosos o en personatges famosos del passat d'un país i, així, esdevenia el que es podria anomenar història del poble, en la qual té cabuda la fantasia, la imaginació i, fins i tot, la deformació de la realitat, normalment producte de la llegenda. Al costat de la tasca dels historiadors més o menys erudits que refeien el passat en llibres cultes en llatí, les cançons de gesta pretenien d'informar una gran massa emotivament sobre aquest passat. Com és natural, tota cançó de gesta té un autor primer, bé que una característica del gènere és la seua evolució d'acord amb els canvis de gustos del públic. Però la personalitat de l'autor resta sempre amagada. Això justifica el caràcter popular de les cançons de gesta primitives i algunes peculiaritats del seu estil: l'acció lineal, les volgudes repeticions de versos o sèries de versos, la interpel·lació joglaresca al públic, la manca d'artificis retòrics, etc.
Molt divulgades ja les cançons de gesta, en el pas del segle XII al XIII aparegueren escriptors de formació literària culta, i que solien signar, els quals refongueren els vells temes. En aquesta etapa, el gènere, evidentment influït per la novel·la, anà convertint-se en un tipus de literatura destinat a la lectura, moment que correspon al de la seua transcripció en manuscrits més luxosos, a vegades bellament ornamentats i miniats.
En llengua francesa han estat conservades un centenar de cançons de gesta. La Chanson de Roland és la més important i potser la més antiga. En castellà s’ha conservat el Cantar de Mio Cid. La resta de l'epopeia castellana s'ha perdut, però es conserva en gran part prosificada en cròniques, fins a tal punt, que de vegades pot ésser reconstruïda, com s'esdevé amb el Cantar de los infantes de Salas, i perviu encara en la tradició del romancer.
A Catalunya, semblantment, els estudis iniciats per Manuel de Montoliu i seguits per Ferran Soldevila i Miquel Coll i Alentorn van intentar provar l’existència d’una epopeia catalana, de la qual no resta cap rastre en forma original, però que s’ha pogut reconstruir mínimament gràcies a haver estat prosificada en les cròniques de Jaume I, de Bernat Desclot i de Ramon Muntaner. Sembla que algunes d'aquestes cançons devien ser una mena de reportatges en vers, impulsats per la casa reial o per informar al poble dels detalls emotius de les grans empreses bèl·liques o per preparar políticament un ambient.
Els cantars de gesta i la història
El nucli de tot cantar de gesta és un moment històric, més o menys evident, més o menys vertader. Esdeveniments i personatges històrics es mesclen, amb naturalitat, amb fets alterats o inventats i amb personatges de ficció. Per exemple, en la Chanson de Roland, Carlemany i la derrota de Roncesvalls conviuen amb el fantàstic món sarraí. Però a pesar del seu nucli històric, l'epopeia no pot considerar-se com a document històric a causa de la falsedat, intencionada o no, d'algunes dades. La història es mescla amb la llegenda, es dramatitza; s'exalten els actes dels herois reals o imaginaris així com les infàmies de l'enemic, perquè l'epopeia és un vidre d'augment. Hi ha, per tant, un doble pla, el de la història, o siga la «veritat» del que va ocórrer, però que es representa no com una crònica, sinó com a llegenda heroica on té cabuda la fantasia, els anacronismes i la intenció de presentar uns fets ocorreguts en els segles VIII, IX o X amb la mentalitat de diversos segles després, és a dir, actualitzant-los. Aquestes deformacions de la realitat interessen en gran manera per a descobrir quan i per què es van incorporar al tema original.
És durant els segles XII i XIII quan es redacten els cantars de gesta francesos més importants. Coincideix amb el moment en què una societat guerrera molt jerarquitzada pren consciència d'ella mateixa i vol veure's reflectida en els seus avantpassats heroics. D’altra banda, la proliferació de relíquies d'herois èpics a santuaris i monestirs, així com el culte a sants guerrers va poder contribuir a la redacció de les gestes d'aquests herois que circulaven en cant i en llegendes, però presentant actituds i problemes d'aquell moment. En molts dels cantars de gesta es descriu la guerra dels reis i els nobles guerrers francs contra els pagans amb una inspiració eticoreligiosa que reflecteix un esperit de croada, això és, de guerra i aniquilació de l'infidel. Altres són el testimoni dels greus conflictes entre política i dret que van pertorbar l'occident europeu i, sobretot, el sistema feudal francés dels segles XI i XII. Però en tots es lloa i impulsa la fidelitat al rei o al senyor, encara que a vegades es critique durament la injustícia i debilitat d'alguns reis. Aquesta exactitud i veracitat respecte a la vida de la societat franca contrasta amb la fantasia i inversemblança en la descripció del món dels sarraïns.
La Chansond de Roland
La Cançó de Roland és la més antiga de les cançons de gesta franceses conservades. Narra el fet que Carlemany, incapaç de prendre la ciutat de Saragossa després de set anys de guerra, fa tractes amb el rei àrab Marsili, i envia com a emissari Ganeló. Aquest, que odia Roland, nebot de Carlemany, trama amb els sarraïns una emboscada en la retirada de l’exèrcit franc, en la qual n’és atacada la rereguarda. Hi moren, lluitant valerosament, Roland i els pars de França, i molts cristians. Més tard, es descobreix la traïció de Ganeló, que és jutjat i esquarterat, i Carlemany desfà les forces sarraïnes de Marsili.
Les línies generals de la narració i alguns personatges es fan ressò d’una realitat històrica llunyana. Tres segles abans, el 778, hi va haver una batalla a Roncesvalls, al Pirineu navarrés, on la rereguarda d’un exèrcit de Carlemany va ser desfeta per l’atac dels bascos. El record d’aquest fet es va anar ampliant i modificant amb elements populars i erudits, i s’hi van introduir personatges inventats, fins a constituir un relat llegendari que un escriptor va convertir en la Cançó de Roland que avui podem llegir. Aquesta obra impressiona pel dramatisme i el to èpic dels episodis centrals.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada