9.1. Bernat de Ventadorn

Can vei la lauzeta mover

I.Can vei la lauzeta mover

de joi sas alas contra.l rai,
que s'oblid' e.s laissa chazer
per la doussor c'al cor li vai,
ai! tan grans enveya m'en ve
de cui qu'eu veya jauzion,
meravilhas ai, car desse
lo cor de desirer no.m fon.

II.Ai las! tan cuidava saber
d'amor, e tan petit en sai,
car eu d'amar no.m posc tener
celeis don ja pro non aurai.
Tout m'a mo cor, e tout m'a me,
e se mezeis e tot lo mon;
e can se.m tolc, no.m laisset re
mas dezirer e cor volon.

III.Anc non agui de me poder
ni no fui meus de l'or' en sai
que.m laisset en sos olhs vezer
en un miralh que mout me plai.
Miralhs, pus me mirei en te,
m'an mort li sospir de preon,
c'aissi.m perdei com perdet se
lo bels Narcisus en la fon.

I.                   Quan veig l'alosa moure les ales d'alegria contra el raig (del sol), i que es desmaia i es deixa caure per la dolçor que li envaeix el cor, ai! quina enveja més gran que em ve de tothom que veig alegre!; estic meravellat que tot d'una el cor no se'm fongui de desig.

II.                Ai las! em creia saber tant de amor, i en sé tan poc!, car no puc estar-me d'amar aquella de qui no obrindré cap favor. M'ha robat el cor, i el meu ésser i tot el món, i finalment m'ha privat d'ella mateixa, i quan me'n va privar, no em deixà res, sinó el desig i el cor assedegat.

III.             Ja no he tingut poder sobre mi, i ja no he estat meu, des del moment que ella em deixà mirar en els seus ulls, en un mirall que em plagué molt. Mirall, des que m'he mirat en tu, em maten sospirs profunds: m'he perdut com es perdé el bell Narcís a la font.