El drama (o teatre) és un dels gèneres literaris sorgits en el món grec. Es presenta sota els tipus de tragèdia i comèdia. En les primeres s'escenifiquen episodis mitològics de conflictes, dolor i patiment. La comèdia, en canvi, satiritza situacions reals i actuals, caricaturitzant-les, i tracta de provocar la rialla dels espectadors. Totes dues floreixen al segle V aC, fortament vinculades a Atenes.
Així com el nostre teatre modern va nàixer en l’edat mitjana com una conseqüència de certes festes de la litúrgia cristiana, el teatre de l’antiguitat té el seu origen en determinades manifestacions religioses del poble grec. La tragèdia va néixer del ditiramb, himne dedicat a Dionís, el déu no sols del vi, sinó de la fertilitat i de la commoció extàtica. En les festes consagrades a aquesta divinitat es formava un cor de camperols disfressats de sàtirs per entonar cants que eren interromputs per exclamacions i comentaris del director o corifeu. La matèria d’aquests himnes es reduïa a narrar les aventures de Dionís, les seues llargues peregrinacions per tota la terra, les seues persecucions i les seues desgràcies alhora que les seues alegries i exaltacions. En tot això hi havia moviment i vivacitat. Més tard, al segle VI aC es va introduir la senzilla novetat d’afegir al ditiramb un altre actor que dialogara amb el corifeu, enfront del cor, que també intervenia en l’acció, amb la qual cosa va sorgir el drama pròpiament dit.
Dos elements bàsics, que ja es troben en la fase primitiva de la tragèdia, han conferit sempre a la tragèdia grega el seu caràcter essencial: Dionís i el mite. L’element bàsic de la religió dionisíaca és la transformació. L’home arravatat pel déu, introduït en el seu regne mitjançant l’èxtasi, és un home distint del que era quan es trobava enmig del tràfec del món. De la transformació sorgeix l’art dramàtic. També és dionisíaca la indumentària dels actors: la màscara.
Encara que les parts parlades van augmentar progressivament a mesura que adquirien més importància els actors, el cor no va deixar mai de tenir una importància central i, per dir-ho així, era el que donava unitat a la peça. Els seus components acudien a ritme de marxa fins a l'espai circular (orquestra) on es representava l'acció dramàtica i s’estaven allí durant tota l'obra, per a desfilar al final en sentit invers al de la seua aparició en escena. Les seues intervencions (estàsims) s'alternaven amb els diàlegs entre els personatges (episodis). En els diàlegs és on es va narrant la història i es fa avançar l'acció. El cor, per la seua banda, reflexiona periòdicament sobre allò que s'ha tractat en l'episodi, posa en relleu el significat del que succeeix i el que la història representa des del punt de vista humà. Tota la representació va precedida d'un resum (pròleg), de boca d'un dels personatges de l'obra, en el qual s'informa el públic dels antecedents de l'acció dramàtica que seguirà, la qual cosa situa la història en el moment precís que constitueix l'obra pròpiament dita. L'última escena és l'èxode.
El teatre de Dionís en l'actualitat.
L’únic actor que originàriament prenia part en la representació portava uns coturns per a aparentar ser més alt, com se suposava que havia de ser un heroi. A més, amagava el rostre davall una màscara, que servia per a distingir-lo del cor i distanciar-lo d’aquest.
Les representacions teatrals a Grècia van acabar sent una espècie de celebració cívica. Tenien lloc en dates precises de l'any i coincidint sempre amb festes religioses oficials de la ciutat. Els autors presentaven les seues obres a concurs, competint per un dels premis que, fins a tres, atorgava el públic. Les representacions tenien lloc en un espai format per una pista circular (orquestra), rodejada d'un graderia que solia comprendre un arc de fins a 270º. En el quadrant restant s'alçava un edifici petit (escena) que servia, principalment, com a camerino i per als mutis dels actors. El teatre grec era un lloc obert: situat a l'aire lliure, no era un edifici.
Tot això conferia a la representació un caràcter de ritu, si bé transferit de l'àmbit religiós al civil, que atorga als personatges un valor simbòlic universal. A través de les seues vicissituds podem avui continuar reflexionant sobre les grans incògnites de l’ésser humà, tal com ho feien els grecs, els quals, en certa mesura, descarregaven el seu subconscient i alleujaven els seus conflictes psíquics a l'objectivar-los en els actors, que es comportaven així com una espècie de víctima purificadora de la comunitat. Aquesta és l'anomenada funció alliberadora (catarsi) del teatre i, potser per això, al llarg de la història les successives generacions han continuat tornant els seus ulls als temes del teatre grec, adaptant-los en nous drames i assistint també a les reposicions de les pròpies obres originals.
Les tragèdies
Excepte els Perses d'Èsquil, totes les altres tragèdies conservades (32) tenen arguments procedents de la mitologia. D'aquesta manera els dramaturgs, que havien d'escriure cada any tres tragèdies i un drama satíric si volien participar en el concurs anual, no es veien obligats a inventar nous arguments. Això feia que el grans trets de l'argument fossen ja coneguts pel públic i que molt sovint diversos tràgics partissen d'un mateix mite. L'important era, doncs, la interpretació: el punt de vista i el tractament que cada autor donava al mite, de manera que cada obra esdevenia una experiència nova per als espectadors.
A través del mite la tragèdia posava en qüestió la concepció que tenia la societat grega de la moral i de la concepció de l'home. Dos conceptes són essencials en la tragèdia: el sofriment (pathos) i el conflicte (agon).
El sofriment sobre el qual reflexiona la tragèdia és el de l'heroi, un home excepcional que mereix el triomf, però a qui el destí l'aboca a la ruïna.
El conflicte enfronta l'heroi amb un o més personatges al llarg de l'obra defensant idees oposades.
Sòfocles
Va perfeccionar una mica més la tragèdia grega. Li va afegir un tercer actor i va elevar de dotze a quinze el nombre de membres del cor, a través del qual el poeta manifestava la seva opinió i les seves idees sobre el que ocorria en l’obra. També va donar un desenvolupament més gran al diàleg i va dotar l’acció de profunditat psicològica. Va adquirir especial importància la soledat de l’heroi.
En comparació amb les tragèdies d’Èsquil, les de Sòfocles acusen una tendència vers l’eficàcia escènica i la creació de caràcters humans. Encara que extreu els seus temes dels mateixos fons mitològics i fabulosos del seu antecessor, Sòfocles fa més densa i més variada la trama de les seues tragèdies, la successió d’escenes de la qual es presta admirablement per a retratar des de diferents punts de vista el seu protagonista a fi que sorprenguem el més íntim de la seua psicologia. Els problemes moderns substitueixen en el seu teatre la consciència religiosa d’Èsquil, i el destí és contemplat ara des de l’interior de l’home, al qual va indissolublement lligat.
En el teatre de Sòfocles hi ha una contraposició entre les accions humanes i les decisions dels déus. L'heroi, com ara Èdip, obté la seva grandesa intentant lluitar contra el destí imposat per la divinitat, encara que cada pas que fa per allunyar-se'n i seguir el camí que ell mateix s'ha marcat l'acosta inexorablement al seu destí, a través del sofriment (ironia tràgica). La ironia de Sòfocles és un instrument per destacar el contrast entre les iŀlusions dels homes, en especial els grans i poderosos, i la realitat inexorable que tard o d’hora els destrueix. En aquest contrast hi ha el punt central del món tràgic de Sòfocles. En totes les seues peces l’acció condueix a un moment crític de descobriment en què els protagonistes es veuen obligats a veure les coses tal com són.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada