dissabte, 5 de maig del 2012

Madame Bobary: estructura i estil


Madame Bovary és la història d'Emma, una dona bella, jove i frustrada en el seu matrimoni que somia amb una existència marcada pel luxe, les grans passions i els entreteniments propis de la classe alta. Al no trobar res d'aquesta en la seva vida conjugal busca la felicitat en altres homes, gasta més del que té i, quan les seves infidelitats i deutes estan a punt de ser descoberts per tot el món, inclòs el seu marit, decideix posar fi a la seva vida. L'autor centra la seva anàlisi en el perfil psicològic de la protagonista, Emma, que serà el motor de l'acció i el fil argumental que dóna unitat a la novel·la. Segons sembla, Flaubert es va inspirar en un fet real: Eugène Delamare, oficial de sanitat establert en un poble pròxim a Rouen, es va casar amb una dona més gran que ell i posteriorment va enviudar. Va tornar a contraure matrimoni, aquesta vegada amb una dona més jove, Delphine, amb la qual va tenir una filla. Delphine era molt coneguda en la contornada pels seus aires de gran senyora, els seus amors i els seus gastos exagerats. Va tenir dos amants, un terratinent i un passant, que van servir d'inspiració per a Rodolphe i Léon en la novel·la,


L'obra de Flaubert és la història d'una dona a qui la seva insatisfacció i la seva irrefrenable fantasia la porten a somiar amb una vida que no li correspon. El xoc amb la realitat prosaica, mediocre i vulgar de l'existència quotidiana és la causa de la seva busca d'evasió en l'adulteri i el luxe, però aquest somni acaba i només li queda la derrota i la consegüent frustració que es resol en suïcidi.
Madame Bovary: estructura

Madame Bovary es divideix en tres parts: la primera, que consta de nou capítols, està dedicada a l'estudi psicològic de la protagonista i a les frustracions de la seva vida conjugal. La segona part, de quinze capítols, tracta sobre l'evolució psicològica que es produeix en Emma des de que coneix el seu primer amant, Rodolphe, fins que elaboren junts uns plans de fuga que acabaren fracassant. Aquest bloc central es tanca amb la protagonista malalta arran de la gran decepció patida. En la tercera part, d'onze capítols, es narren les seves relacions amb Léon, l'autor aprofundeix encara més en els comportaments d'Emma i al final l'acció es precipita cap al seu desenllaç amb la destrucció de Madame Bovary, el seu fracàs econòmic, el seu enverinament i la mort de Charles.
En la primera part predomina la descripció. En la segona, a partir de la instal·lació del matrimoni a Yonville, el diàleg cobra importància i al final passa a ser la forma predominant de la narració.

Pel que fa al narrador de la història, pot observar-se com es desplega en diversos de manera tan subtil que el lector li costa percebre el canvi de perspectiva. La novel·la s'inicia en primera persona del plural amb la descripció de l'arribada de Charles a l'escola. S'ha identificat aquest narrador amb el propi autor que relata els seus records de col·legi aportant un testimoni històric que serveix per a donar major sensació de realisme. D'altra banda, la veu principal del relat és un narrador omniscient, que descriu tant la realitat exterior i els seus detalls com la psicologia dels personatges. Es presenta com un observador objectiu que informa sense mostrar la seva opinió, o bé com «narrador-filòsof», que aporta valoracions crítiques o treu conclusions d'algun fet. A més d'aquests, hi ha altres narradors ocasionals que substitueixen l'omniscient en els monòlegs dels distints personatges. Un tret característic d'aquesta obra és l'ús magistral per part del seu autor de l’anomenat estil indirecte lliure. Aquest recurs narratiu serveix el narrador de tercera persona per a plasmar el pensament dels personatges sense intervenir directament, amb la qual cosa s'aconsegueix una impressió de neutralitat i versemblança major. Amb aquest estil, es trasllada la narració del món exterior a l’interior, i viceversa. L’estil indirecte lliure va significar el primer gran pas de la novel·la per narrar directament el procés mental, per descriure la intimitat. El narrador abandona el punt de vista extern, en el qual relata des de fora el que fan, diuen i senten els personatges, i deixa que el pensament d’aquests es mostri al lector sense que hi hagi a penes una transició gramatical perceptible. El punt de vista passa per un instant al personatge sense fórmules introductòries, com ara “va pensar”, i el canvi ve marcat per l’ús d’elements expressius i evocatius propis de la vida interior: interrogacions, exclamacions i interjeccions. Fixeu-vos en aquest fragment (marco en lletra cursiva el text reportat en estil indirecte lliure):



“No podia apartar la vista d’aquella alfombra que ell havia trepitjat, d’aquells mobles buits on ell s’havia assegut. El riu continuava fluint, i empenyent a poc a poc les petites onades al llarg de la riba lliscadissa. Quantes vegades s’hi havien passejat plegats, sentint aquell mateix murmuri d’ones, entre aquells mateixos còdols coberts de molsa! Quins dies magnífics de sol havien tingut! Quines tardes delicioses, sols, a l’ombra, al fons del jardí! Ell llegia en veu alta, amb el cap descobert, assegut sobre un tamboret de troncs secs; l’aire fresc del prat feia tremolar les pàgines del llibre i les caputxines de la glorieta… Ai! Se n’havia anat l’únic encant de la seva vida, l’única esperança possible d’una felicitat! Per què no l’havia retingut amb les dues mans, amb els dos genolls, quan ell volia fugir? I es maleí per no haver estimat Léon.”
Fixeu-vos però que hi ha una incongruència gramatical en aquesta reproducció de la subjectivitat: l’ús de la tercera persona. Quan pensem en les nostres experiències pròpies utilitzem, és clar, la primera. És jo qui pensa i qui recorda. L’estil indirecte lliure, per tant, es queda a mitges en l’expressió de la subjectivitat. El narrador exterior continua respirant excessivament al costat dels personatges.

Pel que fa a tècniques narratives, cal destacar l’episodi de la fira agrícola.



En aquest episodi Flaubert aconsegueix un efecte polifònic superposant i alternant diferents converses: els discursos oficials exaltant l’agricultura i la ramaderia, i la proclamació dels premis als porcs i als xais, s’alternen amb la conversa entre Rodolphe i Emma. Contra el que es podria pensar, no hi ha un efecte de contrapunt: els discursos oficials, plens de clixés i de tòpics, de bêtise, no contrasten amb un diàleg ple de sinceritat i de passió. El diàleg entre Rodolphe i Emma Bovary és igualment ridícul, ple de clixés i de tòpics també. El que fa Flaubert és una cosa molt difícil: pinta blanc sobre blanc. El pas d’un discurs a l’altre, per tant, no fa més que intensificar el caràcter grotesc i ridícul de tots dos:
“«A monsieur Bain, de Givry-Saint-Martin!».

­—Jo també m’emportaré el record de vostè.

«Per un marrà merí…»

­­­—Però vostè m’oblidarà, hauré passat com una ombra…

«A monsieur Belot, de Notre-Dame…»

­—No, no, digui’m que no. Jo seré alguna cosa en el seu pensament, en la seva vida?

«Raça porcina, premi exaequo a monsieur Lehérissé i a monsieur Cullemboug; seixantafrancs!».”

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada