El Simbolisme. Inicis i els poetes maleïts

El Simbolisme va ser un dels moviments artístics més importants de finals del segle XIX, es va originar a França i Bèlgica. En el manifest literari del  moviment, publicat al 1886, es va definir aquest nou estil com un "enemic de l'ensenyament, la declamació, la falsa sensibilitat i la descripció objectiva".

Per els simbolistes, el món és un misteri a desxifrar, i el poeta ha de dibuixar les correspondències ocultes que uneixen els objectes sensibles ( així ho fa per exemple, Rimbaud en el sonet voyelles, on estableix una correspondència entre les vocals i els colors). Per això és essencial l'ús de la sinèstia.

Un altre exemple, n'és el poema correspondences on Baudelaire fa també ús de la sinestèsia (el poeta desitjava identificar i confondre els sentits independents de l'olfacte, l'oïda i la vista):

Il est des parfums frais comme des chairs d'enfants,
Doux comme les hautbois, verts comme les prairies,
— Et d'autres, corrompus, riches et triomphants,

Ayant l'expansion des choses infinies,
Comme l'ambre, le musc, le benjoin et l'encens,
Qui chantent les transports de l'esprit et des sens.

(Hi ha perfums frescos com carns d'infants,
Dolços com els oboès, verds com les praderies
— I altres, corruptes, rics, i triomfants,

Amb l'expressió de les coses infinites,
com l'ambre, el mesc, el benjuí i l'encens,
Que canten els èxtasis de la ment i els sentits.)

El moviment té el seus  origen en Les flors del mal, llibre emblema de Charles Baudelaire. L'estètica del Simbolisme va ser desenvolupada per Stéphane Mallarmé i Paul Verlaine a la dècada de 1870. Al 1880, el moviment ja havia atret tota una generació de joves escriptors cansats del moviment realista.

Origen i precursors

El Simbolisme va ser en el seu origen una reacció literària contra el naturalisme i el realisme (moviments antiidealistes que exaltaven la realitat quotidiana i l'ubicaven per damunt d'allò ideal). Aquests moviments van provocar un fort rebuig en la juventut parisina i va provocar en ells l'efecte contrari; una exaltació de l'espiritualitat, la imaginació i el món del somni. El primer escriptor en reaccionar va ser Charles Baudelaire, avui considerat pare de la poesia moderna i punt de partida de moviments com el parnassianisme, el decadentisme, el modernisme i el simbolisme. Les seves obres, entre les quals destaquen Les flors del mal, els petits poemes en prosa i els paraisos artificials, van ser tan trencadores i renovadores que algunes d'elles van ser prohibides per considerar-se obscures i immorals, retrataven sense embuts l'ús de les drogues, la sexualitat i el satanisme. El primer moviment descendent d'aquesta ideologia postromàntica va ser el Parnassianisme.

Els poetes maleïts

Arthur Rimbaud i Paul Verlaine van ser dos poetes francesos precursors del simbolisme. Ambdós poetes, que mantenien una realació sentimental molt particular per l'època, van ser desicius per l'inici del moviment. Rimbaud, que en aquell moment tenia 17 anys, va ser el més influent quan va buscar allò que ell anomenava "l'alquimia del verb", en la qual probava de convertir-se en vident a través del "desgavell del tots els sentits". Amb aquest pretext, i juntament amb Verlaine, es va deixar portar per tota una onada d'excessos. Vagava dia i nit pels carrers de Paris i després es presentava a les reunions literàries amb la roba bruta o en un estat etílic, aquests fets li van reportar mala fama i se'l va començar a conèixeramb el sobrenom d' enfant terrible. Les seves obres més representatives van ser Una temporada a l'infern i Il·luminacions.

Pel que fa a Verlaine, el seu llibre de crítica literària Els poetes maleïts es va convertir en l'escrit més influent dins el Simbolisme fins aquell moment que mostrava la veritable essència del moviment. En aquest llibre Verlaine va parlar d'alguns poetes com Tristan Corbière, Arthur Rimbaud, Stéphane Mallarmé, Marceline Desbordes-Valmore, Villiers de L'Isle-Adam, que ell va batejar com a maleïts.

Verlaine va exposar que dins la seva individualitat i forma única, el geni de cada un d'ells havia estat també la seva maledicció, que els havia allunyat de la resta de persones i els  havia portat a un cert hermetisme i idiosincrasia com a formes d'escriptura. També van ser retratats com a desiguals respecte la societat per portar vides tràgiques i abocar-se, amb freqüència, a tendències autodestructives; tot això com a conseqüència dels seus dons literaris.

Després d'això, Paul Verlaine va passar a convertir-se en el líder del decadentisme ( moviment literari germà del Simbolisme) i Stéphane Mallarmé ( 1842-1898) va passar a ser la figura més representativa del simbolisme.