Madame Bovary és la història d'Emma, una
dona bella, jove i frustrada en el seu matrimoni que somia amb una existència
marcada pel luxe, les grans passions i els entreteniments propis de la classe
alta. Al no trobar res d'aquesta en la seva vida conjugal busca la felicitat en
altres homes, gasta més del que té i, quan les seves infidelitats i deutes
estan a punt de ser descoberts per tot el món, inclòs el seu marit, decideix
posar fi a la seva vida. L'autor centra la seva anàlisi en el perfil psicològic
de la protagonista, Emma, que serà el motor de l'acció i el fil argumental que
dóna unitat a la novel·la. Segons sembla, Flaubert es va inspirar en un fet
real: Eugène Delamare, oficial de sanitat establert en un poble pròxim a Rouen,
es va casar amb una dona més gran que ell i posteriorment va enviudar. Va
tornar a contraure matrimoni, aquesta vegada amb una dona més jove, Delphine,
amb la qual va tenir una filla. Delphine era molt coneguda en la contornada
pels seus aires de gran senyora, els seus amors i els seus gastos exagerats. Va
tenir dos amants, un terratinent i un passant, que van servir d'inspiració per
a Rodolphe i Léon en la novel·la,
L'obra de Flaubert és la història d'una dona a qui la
seva insatisfacció i la seva irrefrenable fantasia la porten a somiar amb una
vida que no li correspon. El xoc amb la realitat prosaica, mediocre i vulgar de
l'existència quotidiana és la causa de la seva busca d'evasió en l'adulteri i
el luxe, però aquest somni acaba i només li queda la derrota i la consegüent
frustració que es resol en suïcidi.
Madame Bovary es divideix en tres parts:
la primera, que consta de nou capítols, està dedicada a l'estudi psicològic de
la protagonista i a les frustracions de la seva vida conjugal. La segona part,
de quinze capítols, tracta sobre l'evolució psicològica que es produeix en Emma
des de que coneix el seu primer amant, Rodolphe, fins que elaboren junts uns
plans de fuga que acabaren fracassant. Aquest bloc central es tanca amb la
protagonista malalta arran de la gran decepció patida. En la tercera part,
d'onze capítols, es narren les seves relacions amb Léon, l'autor aprofundeix
encara més en els comportaments d'Emma i al final l'acció es precipita cap al
seu desenllaç amb la destrucció de Madame Bovary, el seu fracàs econòmic, el
seu enverinament i la mort de Charles.
En la primera part predomina la descripció. En la
segona, a partir de la instal·lació del matrimoni a Yonville, el diàleg cobra
importància i al final passa a ser la forma predominant de la narració.
Pel que fa al narrador de
la història, pot observar-se com es desplega en diversos de
manera tan subtil que el lector li costa percebre el canvi de perspectiva. La
novel·la s'inicia en primera persona del plural amb la descripció de
l'arribada de Charles a l'escola. S'ha identificat aquest narrador amb el propi
autor que relata els seus records de col·legi aportant un testimoni històric
que serveix per a donar major sensació de realisme. D'altra banda, la veu principal
del relat és un narrador omniscient, que descriu tant la realitat
exterior i els seus detalls com la psicologia dels personatges. Es presenta com
un observador objectiu que informa sense mostrar la seva opinió, o bé com
«narrador-filòsof», que aporta valoracions crítiques o treu conclusions d'algun
fet. A més d'aquests, hi ha altres narradors ocasionals que substitueixen
l'omniscient en els monòlegs dels distints personatges. Un tret característic
d'aquesta obra és l'ús magistral per part del seu autor de l’anomenat estil
indirecte lliure. Aquest recurs narratiu serveix el narrador de tercera
persona per a plasmar el pensament dels personatges sense intervenir
directament, amb la qual cosa s'aconsegueix una impressió de neutralitat i
versemblança major. Amb aquest estil, es trasllada la narració del món exterior
a l’interior, i viceversa. L’estil indirecte lliure va significar el primer
gran pas de la novel·la per narrar directament el procés mental, per descriure
la intimitat. El narrador abandona el punt de vista
extern, en el qual relata des de fora el que fan, diuen i senten els
personatges, i deixa que el pensament d’aquests es mostri al lector sense que
hi hagi a penes una transició gramatical perceptible. El punt de vista passa
per un instant al personatge sense fórmules introductòries, com ara “va
pensar”, i el canvi ve marcat per l’ús d’elements expressius i evocatius propis
de la vida interior: interrogacions, exclamacions i interjeccions. Fixeu-vos en
aquest fragment (marco en lletra cursiva el text reportat en estil indirecte
lliure):
“No
podia apartar la vista d’aquella alfombra que ell havia trepitjat, d’aquells
mobles buits on ell s’havia assegut. El riu continuava fluint, i empenyent a
poc a poc les petites onades al llarg de la riba lliscadissa. Quantes
vegades s’hi havien passejat plegats, sentint aquell mateix murmuri d’ones,
entre aquells mateixos còdols coberts de molsa! Quins dies magnífics de sol
havien tingut! Quines tardes delicioses, sols, a l’ombra, al fons del jardí!
Ell llegia en veu alta, amb el cap descobert, assegut sobre un tamboret de
troncs secs; l’aire fresc del prat feia tremolar les pàgines del llibre i les
caputxines de la glorieta… Ai! Se n’havia anat l’únic encant de la seva vida,
l’única esperança possible d’una felicitat! Per què no l’havia retingut amb les
dues mans, amb els dos genolls, quan ell volia fugir? I es maleí per no
haver estimat Léon.”
Fixeu-vos
però que hi ha una incongruència gramatical en aquesta reproducció de la
subjectivitat: l’ús de la tercera persona. Quan pensem en les nostres
experiències pròpies utilitzem, és clar, la primera. És jo qui pensa i
qui recorda. L’estil indirecte lliure, per tant, es queda a mitges en
l’expressió de la subjectivitat. El narrador exterior continua respirant
excessivament al costat dels personatges.
Pel
que fa a tècniques narratives, cal
destacar l’episodi de la fira agrícola.
En
aquest episodi Flaubert aconsegueix un efecte polifònic superposant i alternant
diferents converses: els discursos oficials exaltant l’agricultura i la
ramaderia, i la proclamació dels premis als porcs i als xais, s’alternen amb la
conversa entre Rodolphe i Emma. Contra el que es podria pensar, no hi ha un
efecte de contrapunt: els discursos oficials, plens de clixés i de tòpics, de bêtise,
no contrasten amb un diàleg ple de sinceritat i de passió. El diàleg entre
Rodolphe i Emma Bovary és igualment ridícul, ple de clixés i de tòpics també.
El que fa Flaubert és una cosa molt difícil: pinta blanc sobre blanc. El pas
d’un discurs a l’altre, per tant, no fa més que intensificar el caràcter
grotesc i ridícul de tots dos:
“«A
monsieur Bain, de Givry-Saint-Martin!».
—Jo
també m’emportaré el record de vostè.
«Per
un marrà merí…»
—Però
vostè m’oblidarà, hauré passat com una ombra…
«A
monsieur Belot, de Notre-Dame…»
—No,
no, digui’m que no. Jo seré alguna cosa en el seu pensament, en la seva vida?
«Raça
porcina, premi exaequo a monsieur Lehérissé i a monsieur Cullemboug;
seixantafrancs!».”
